• Núria Pradas s'endú el guardó amb ?Sota el mateix cel', l'amor tràgic entre una noia francesa i un soldat alemany

A dalt: la guanyadora, al costat del ministre Albert Esteve conversa amb part del jurat juvenil del Carlemany; a la galeria, La Tondue de Chartres, fotografia de Robert Capa amb una dona sotmesa a la humiliació pública del rapat Foto: ÀLEX LARA / ROBERT CAPA

Ala Segona Guerra Mundial, exactament. I ho fa de la mà –millor dit, de la ploma; i millor encara, del teclat– de l'escriptora catalana Núria Pradas (Barcelona, 1954), que ahir es va endur la segona edició del nou premi Carlemany per al foment de la lectura –¿no hi havia un nom més llarg ni més desencoratjador?– amb Sota el mateix cel. Així que novel·la (aparentment) històrica a la vista: tal com està el mercat no ens posarem ara llepafils, i el segle XXI està cridat (i condemnat) a ser el de la novel·la de gènere. Podria haver sigut pitjor: de vampirs, per exemple. Però no. Diguem immediatament que Sota el mateix cel no té (afortunadament) res a veure amb les ficcions històriques amb jueu, monjo, segador o heroi protoindependentista a dintre que floreixen com bolets en el mercat editorial. Al contrari, Pradas se n'ha anat en un territori tan estimulant però tan poc transitat per la narrativa en català com ho és la Segona Guerra Mundial. I en un episodi tan excèntric per als cànons de la nostra novel·la com ho és el fenomen de les femmes tondues, les dones franceses que durant l'Ocupació (nazi, s'entén) van mantenir relacions amb soldats alemanys i que, arribat l'Alliberament, van pagar la traïció en unes cerimònies d'humiliació en què eren rapades en públic i escarnides davant dels veïns i transeünts.

Un fenomen poc i mal conegut, però que va afectar –diu l'autora– 22.000 dones i que la va atrapar tant que no va tenir més remei que dedicar-li una novel·la: «En un moment crític, amb el país que emergia de la humiliació que havia suposat l'Ocupació, aquestes dones expien el pecat de la Col·laboració». Pradas ho fa a través de Claire i de Geert. Ella té 16 anys i és la filla del mestre de Cambes-en-Plaine, un llogarret de la Baixa Normandia per on la guerra passa (més o menys) de llarg fins als mesos immediatament anteriors al desembarcament de Normandia; ell té 18 anys, i és un jove sots-oficial alemany destinat a la defensa del Mut de l'Atlàntic davant la imminent invasió aliada. Per un d'aquells atzars de la vida (i de la literatura), Geert s'instal·la a casa de Claire i, és clar, és cosa de temps que entre els dos acabi sorgint l'amor. Per complicar-ho una mica més, el pare mor al front, i la mare ha de pair la relació de Claire amb l'enemic.

Ja es veu a venir que la cosa no pot acabar bé de cap manera. Hi haurà embaràs, un fill del pecat nefand de la traïció, i –amb l'Alliberament– la inevitable humiliació pública de la tonte, a la qual Claire no s'escaparà. I un final sorpresa –però «lògic», insisteix– que Pradas no va desvetllar ahir. Berta Bruna, editora de Columna i membre del consell lector que va seleccionar les tres novel·les finalistes, va justificar el premi a Sota el mateix cel –dotat amb 10.000 euros pel ministeri de Cultura– perquè la novel·la planteja a través d'una història d'amor un conflicte emocional i també social «que atrapa al lector des de la primera línia», i per la «senzillesa commovedora» de l'estil narratiu, «que és un dels valors de l'obra al costat de l'exhaustiva documentació històrica».

Un premi consolidat

Però, ¿i l'autora, per què es va quedar enganxada en les dones rapades com aquesta d'aquí dalt, captada per la càmera del fotògraf Robert Capa a la localitat de Chartres el 16 d'agost del 1944? Una imatge icònica –la dona del centre té nom i cognom: es diu Simone Tousseau, i té 23 anys– que Pradas va tenir penjada a la paret durant els dos anys que es va allargar l'elaboració de la novel·la: «Sempre he pensat que si hagués nascut en un altre moment o en un altre lloc, m'haurien estat negades moltes de les coses de què he disfrutat. Això és el que els passa a Claire i Geert: avui s'estimarien sense cap problema, però van tenir la mala sort de néixer en el temps equivocat, i això els condemna». Com li fa dir a la seva heroïna en un moment de la novel·la, «no ens podem estimar perquè som enemics».

Val a dir que Sota el mateix cel –títol que surt d'una reflexió de Geert, el soldadet alemany, que se sorprèn que els homes vegin al cel les mateixes estrelles però continuïn odiant-se i matant-se entre ells– constitueix el debut de Pradas en la novel·la per a tots els públics, i que ella mateixa va ser –reconeixia ahir– la primera sorpresa d'endur-se el premi: «Pensava que ho tenia magre perquè hi ha una història d'amor, sí, però el context històric els queda molt lluny; veig que afortundament m'equivocava». A més, va aprofitar per contradir el tòpic: «S'afirma amb molta frivolitat que els joves, així en general, no llegeixen; doncs crec que no és veritat: saben llegir, i llegeixen molt». El ministre de Cultura, Albert Esteve, es felicitava ahir del nou format del Carlemany, que considera «consolidat entre els premis de referència de la literatura en català» i que compleix els «ambiciosos objectius» del nou rumb: «Estimular l'interès per la lectura i despertar l'esperit crític dels joves lectors». L'editorial Columna publicarà el març Sota el mateix cel, de moment en català. La versió francesa –tot i que l'argument sembla llaminer– es farà esperar, segons Bruna. I als qui el dramàtic episodi de les femmes tondues els hagi tocat la fibra, que provin amb Hiroshima mon amour, de Marguerite Duras, i Suite francesa, d'Irene Nemirovsky. Per començar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.