• El CAEE exposa la col·lecció de cartells modernistes del Museu d'Arts Escèniques H Una bicicleta del 1871, un tricicle del 1889 i mobiliari vuitcentista de la Casa d'Areny-Plandolit ambienten la mostra

Velocípede i tricicle de la col·lecció Riberaygua, i cartells de Ramon Casas. No són originals sinó facsímils Foto: TONY LARA

Si la muntanya no va a Mahoma, que Mahoma vagi a la muntanya. Això és el que deuen pensar (encertadament, tot sigui dit) des del servei de Patrimoni, que ha tingut la sàvia ocurrència de portar aquests dos magnífics ginys d'aquí al costat al centre d'Art d'Escaldes per posar una mica de color (i de mecànica) a Cartells modernistes, la mostra amb fons del Museu d'Arts Escèniques de l'Institut del Teatre de Barcelona que fins al 26 de gener es pot visitar a Escaldes. El tricicle és un espectacular model Quadrant fabricat a Birmingham el 1889 –¡en plena era victoriana! El velocípede, un Grand Bi aparentment francès datat al decenni anterior. Tots dos artefactes procedeixen de l'espectacular col·lecció de Bonaventura Riberaygua, part de la qual s'exposa al Museu Nacional de l'Automòbil. I com que no és tan obvi –i parlem per experiència– això de pujar fins a Encamp per contemplar l'estupenda col·lecció del Museu, sembla una molt bona pensada fer-les baixar fins a Escaldes. Segur que per a més d'una constitueix una sorpresa be agradable. I encara més, que a Encamp hi hagi una bona colla més de germanetes.

Però, ¿què tenen a veure, les bicis i el modernisme? Doncs l'època, aquest últim terç del segle XIX en què van florir el primer ciclisme i l'art nouveau –o modernisme, com li van dir els catalans. I que les dues peces van acompanyades d'una sèrie de cartells coetanis, procedents també de la col·lecció Riberaygua i que anuncien les excel·lències de cycles –així és com aleshores es deien les bicis, i té gràcia– de cases tan ràncies com Clément, American Crescent, Omega, Naumann's, Victor o Rambler. Però el cert és que havíem vingut al CAEE a parlar de modernisme, més que de bicis (o cycles). I la trentena de cartells que s'hi exposen –facsímils, no originals: però és que no es pot tenir tot– constitueixen un succint però entenedor periple pel Qui és Qui del cartellisme finisecular català i –atenció–també europeu. Un cartellisme que viu els moments de màxim esplendor i que compleix una funció eminentment informativa: es tracta de cridar l'atenció del vianant i de vendre-li la moto: això és relativament fàcil quan qui et fa el cartell es diu Toulouse Lautrec, i el producte que pretens col·locar és –posem per cas– una tarda amb Jane Avril, can can i absenta al Moulin Rouge de Montmartre, o si el duet Casas (Ramon) i Utrillo (Miquel) et volen convidar a una «petite fête flamenca» als 4 Gats barcelonins. Llàstima que fem tard: la cita era l'11 de novembre de... 1898.

Però Toulouse Lautrec, Casas i Utrillo són només tres de la trentena d'autors presents al CAEE. Hi ha més patums –des del txec Alphonse Mucha fins al català Santiago Rusiñol, passant per Jules Chénet, Caran d'Ache i Adrià Gual. I si els sap a poc, passin pel web Escena Digital: hi trobaran tots, absolutament tots els cartells de la col·lecció del Museu de les Arts Escèniques: 5.839 peces datades entre el 1888 i l'actualitat. Si amb això no en tenen prou, tenen probablement un problema. La visita al CAEE, bicis a banda, té una última torna posada –diguem-ho tot– com per fer bulto: mitja dotzena de mobles suposadamet modernistes –un tauler d'escacs, una butaca, una cadira, una... ¡ràdio!– procedents de la Casa d'Areny-Plandolit. Sense datar ni explicar. Si no hi fossin, ningú no els trobaria a faltar, la veritat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.