Es parla molt dels problemes de les empreses --en algun casos, importants-- però es manté un mutisme absolut sobre les conseqüències dels mateixos en els treballadors. D'una banda, es reclamen ajuts i, de l'altra, es fica la por al cos amb la pèrdua de llocs de treball i el drama que això representa per a moltes persones. Comparativament, és més cruel la segona de les situacions que no pas la primera, però resulta necessari millorar l'empresa per salvar les qüestions laborals, sempre que aquest desig existeixi, cosa que no sempre es dóna.

La recessió laboral no és un tema nou, sinó que fa temps que es planteja, a l'igual que la necessitat de les reconversions empresarials. En el primer dels casos, se soluciona acceptant l'atur i en el segon, buscant ajudes. No existeix el degut equilibri entre els dos factors. No es tracta únicament d'acceptar un ritme tan lent en la correcció de l'atur, sinó de fer tot el possible perquè la taxa d'atur estructural de la nostra economia sigui al més baixa possible. Una reforma laboral imposada per la força provocaria una situació intolerable. Segmentar de forma destacada el mercat de treball, preservant contractes protegits i creant-ne d'altres poc protegits, és injust, però és el que es fa. Així doncs, necessitem una política de protecció als llocs de treball. Però la negociació col.lectiva no existeix, perquè no tenim les lleis que ho facin possible i que facilitin la qüestió clau en aquests moments, que no és altra que detenir la destrucció de feina.

El dilema és humanitat o inhumanitat. Un país, tal com deia Ernest Renan, és un plebiscit cada dia. Però en el nostre cas només es dóna en una direcció, arraconant la classe social. Es tracta de perdre o d'extraviar, i a l'hora de decidir són les persones el que importen. Alguns fa temps que es manifesten contra la ximpleria de cuidar els que ho necessiten. Vergonyós.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.