• Quan no havia electricitat i la vida era dura es va donar un terrible succés a la zona d'alta muntanya que es va cobrar una vida
• Els veïns recorden la vida com dura però gratificant

Juanito Borra mostra els més de dos metres de neu que van caure. FOTO: JOAN SOROYA

D'allaus hi ha moltes al nostre país. I si hem d'assenyalar una població on s'esperen amb més freqüència, aquesta és el Pas de la Casa. El veïnatge on més acostumats estan a la neu. Però hi una allau que va marcar a totes les persones que fan vida al Pas. A principis de 1971. Una allau que va acabar amb la vida d'una persona «És la més forta que recordem», explica Juanito Borra, comerciant que va arribar al 1948 i ha vist com ha canviat la que considera la seva llar.

Els veïns estaven dormint al Pas. Era de matinada. I abans que el sol estigués ben amunt, un gran moviment des del port va arribar a tota velocitat. El vent i la neu van formar una gran bola, tal i com explica Juanito, que va impactar contra el poble sense avís. I que es va cobrar una vida.

Si bé, la gent del Pas va tenir la sort de la construcció de l'hotel Kandahar, tal i com explica en Joan Sorolla, veí també del poble i treballador al sector hoteler des de la seva arribada a Andorra. Ell mateix relata com en aquell moment al Pas, on vivien unes cent persones amb una rutina molt familiar, es construïen una gran quantitat de nous edificis. Entre aquests estava el Kandahar, una gran estructura que es posava just entre el poble i la trajectòria d'aquesta bola de neu. L'hotel va parar el cop majoritàriament, però no va impedir la desgràcia. La clínica del Pas es trobava a mig camí.

Aquesta era una construcció molt menys forta. Es tractava d'un bloc prefabricat, similar a les llars per mòduls actuals, aixecada sobretot amb fusta. Quan l'allau va arribar i va impactar amb la clínica, va arrencar totalment la casa i la va desplaçar uns quants metres.

Allà dins dormien dues persones. Un practicant i una infermera. Al primer la sort li va somriure, si bé també va patir una situació complicada. Va sortir volant per una finestra quan la casa va ser arrossegada per l'allau i va impactar fortament contra el terra, ficant les dues cames dins de la neu.

«Quan el vam treure de la neu, tenia les cames completament congelades, i es va pensar posar-li dins d'aigua calent, però afortunadament algú va recomanar que no ho fessin, ja que podia perdre les cames amb el canvi de temperatura», explica Joan Soroya.

La mala notícia era que a Paquita, l'infermera, no la podien trobar. La casa s'havia desplaçat i estava dins de la neu, i l'únic que es podia fer era treure la neu a pala fins a poder trobar-la. «Tothom estava allà, col·laborant, perquè érem com una família», explica Soroya.

Fins i tot els gendarmes de la duana francesa van acabar treballant, fins que al final es va poder trobar el cos sense vida de Paquita. Una pared havia caigut sobre d'ella. Va ser un dels moments més complicats per a una població que era com una família.

«La vida era molt dura, però teníem un ambient molt familiar i molta felicitat», explica Juanito Borra. I és que, en aquell moment, tothom va participar en l'ajuda als dos empleats de la clínica. Però realment era complicat. El Pas es quedava incomunicat bastant temps durant algunes jornades de l'hivern. Sense llum elèctrica i sense màquines per treure la neu.

El cos de Paquita va romandre dins del soterrani de la duana francesa, amb una temperatura ambient molt fresca. Allà es va guardar uns dies fins que les carreteres es van poder obrir. I els veïns del Pas es van dedicar a col·laborar en les tasques de neteja per treure la neu, que arribava a més de dos metres d'alçada.

Una vida molt de família

Tant Juanito Borra com Joan Soroya parlen amb estima del Pas de la Casa en aquells anys. Ambdós porten més de 50 anys fent vida al país i especialment a la població més freda d'Andorra. En aquells moments, al 1971, no era fàcil viure a la que és la seva casa. Sense electricitat i amb les carreteres tancades fins a 16 dies. Però amb molta feina també. Cinc hotels havien en aquella època i a l'hivern es treballava força. Amb una gran quantitat de turistes francesos que anaven a esquiar.

El pa ja es feia al Pas als anys 70, però el menjar s'havia d'aconseguir de la capital. I com les carreteres es tallaven, un veí anava amb esquís a agafar els aliments, varies vegades a la setmana. I no es feia dia de festa en temporada d'hivern.

Ara, Juanito Borra explica que tot ha millorat, però que s'ha perdut aquell esperit que se sentia al Pas. Els gendarmes anaven a menjar a diverses cases dels veïns, i aquests podien fer servir de tant en tant el seu telèfon. «Només havíem de tenir cura de no caure malalts, però ho vam passar molt bé», diu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.