Foto:

Rector de Canillo. Reconeix que si hagués nascut a Barcelona i hagués viscut un altre tipus d’infància, AINA possiblement no tindria granja.

–Pregunta obligada: ¿bon nen o més aviat trapella?

–Hi ha un padrí que passa de molt dels quatre-vints –vaja, que passa dels vuitanta– que, quan acabo de dir la missa allà al meu poble, a Bellcaire, em ve a trobar per dir-me: «No ho entenc. Tan ‘malparit' que eres de petit i ara et veig a l'altar». Ep, però m'ho diu content de veure'm capellà.

–¿Alguna anècdota memorable?

–Vaig néixer a un corral com Jesús. La guerra havia enrunat totes les cases de Bellcaire. L'economia familiar només permetia que, dels tres germans, un es quedés a repàs amb el mestre. Jo, feliç. Així m'enviaven a pasturar l'euga als camps. M'hi avenia molt, amb l'animal… I em deixava temps per anar als camps veïns a robar fruita per berenar!

–En aquella època encara no teníem molt clars els Manaments, pel que veig…

–Quan un ja té el que és necessari, tot el demés és dels altres. ¿O no?

-¡Això que diu és molt subversiu! ¿Alguna entremaliadura més?

–¿Entremaliadures? Recordo que ens escapàvem a banyar-nos al canalet, cosa que teníem totalment prohibida, i que ens passàvem els capvespres trucant a les portes de les cases, cosa que empipava, i molt, a les mestresses. De la catequesi no ens n'escapàvem, però aprofitàvem per fer la guerra a les nenes…

–¿A què li agradava jugar?

–Érem una colla de la postguerra. Ens aveníem molt: només amb 8 anys ja fèiem caragolades, ens colàvem al cinema… Aleshores, a Bellcaire, hi havia cine.

–Com a molts pobles, cosa que s'ha perdut…

–També jugàvem molt a futbol, a la plaça. Era un bon extrem, amb molta velocitat.

–¿El millor record d'aquella època?

–Les padrines. Com que la mama havia d'anar a treballar al tros, eren les padrines que ens cuidaven. Ens explicaven contes, ens feien resar… És per les padrines que em vaig fer capellà.

–La vida a l'estiu devia ser molt diferent a la de l'hivern.

–Si a l'estiu era la plena llibertat, a l'hivern fèiem rotllana a la vora del foc, a terra –no teníem cap altra calefacció–, i mentre s'anava desgranant el panís, ens explicàvem les nostres coses: històries de la família, les anècdotes del dia, alguna llegenda… A la família, en aquella època, hi havia molta comunicació. A casa hi convivíem tres generacions.

–En conjunt, en té bons records de la infància.

–On vaig aprendre a ser monitor va ser a l'escola de la meva infància: companyerisme, natura, aventures, esport, autonomia, llibertat plena… I també molta disciplina en les coses importants perquè, del contrari, ens castigaven durament. La granja, l'hort, els contes, els jocs… Tot el que fem a les colònies d'AINA em ve de la meva infància a Bellcaire. Ho porto a dins.

–Aquí a AINA ha vist moltes generacions de nens. ¿Han canviat tant?

–I tant que han canviat. Els nens ara no s'ho passen tan bé com nosaltres quan érem petits. Quan arriben aquí, el primer que hem de fer és treure'ls totes les maquinetes. Primer es queixen, però després, quan marxen, ni se'n recorden que les tenim nosaltres! Ens trobem amb nens sobreprotegits, cosa que els fa molt mal –són nens massa sentits i que solen tenir problemes a l'habitació–, i per l'altre cantó hi ha nens a qui els falta molta tendresa. Fins als deu o onze anys, aquests infants reclamen la tendresa que els falta. A partir del dotze, molts d'ells són agressius.

–AINA educa en valors.

–Això ho tinc molt clar: si no educo, plego.

Per a més informació consulti l'edició en paper.