L'actriu catalana torna aquesta nit al Claror amb Violines y trompetas. I amb Joan Pera Foto: JONATHAN GREVSEN

ACTRIU.

Torna Joan Pera i torna Lloll Bertran. Fórmula infal·lible per omplir el Claror. Dos anys enrere, amb La doble vida d'en John. Avui, amb Violines y trompetas, comèdia del dramaturg madrileny Santiago Moncada a compte d'un singular i molt melòman trio: el que formen Rafael i Irene –marit i muller, Pera i la Lloll– i el tercer en concòrdia, Gabriel (Ferran Rañé). Una insòlita i idíl·lica societat sentimental, sexual i musical que es trenca el dia que apareix María (Anna Gras). Concebuda com un homenatge al desaparegut Paco Morán –protagonista de l'estrena barcelonina de l'obra, el 1978– es va estrenar el març passat al teatre Borràs. Miquel Górriz dirigeix l'artefacte.

–Sembla que la vida matrimonial amb el Rafael/Joan Pera no acaba de rutllar. ¿Què falla?

–És que nosaltres som en realitat un trio, professional i sentimental: a més del Rafael també hi ha el Gabriel. Tots tres ho acceptem amb normalitat. Per dir-ho amb terminologia musical, funcionem amb molta harmonia.

–Però el marit-marit és Rafael; ¿què li falla?

–És un bon xicot, això sí; em fa riure, és molt tendre i molt detallista. Però noi, és que al llit és un zero a l'esquerra: com ell mateix diu, té la vesícula perezosa. En resum: un desastre.

–I el Gabriel, en canvi...

–La glòria, tu: un amant de primera. Entre tots dos tinc l'home perfecte. I el pobre Rafael no ha de partir per satisfer la Irene. Que és, per cert, una autèntica mantis.

–¿Mantis? ¿Vostè?

–Jo la defineixo –em defineixo– com una dona alegre con brio. O vivace, millor. Pura energia, inesgotable: deixa els mascles extenuats.

–Uf: això pot ser esgotador.

–No et diré que no. Però ho porto bé.

–Per l'altre, ep; no pas per vostè.

–Tens raó. Per això li suplica al Gabriel –amic seu i amant meu, que acaba de conèixer la María– que no el deixi sol amb mi. Creu que no ho resistirà.

–Vaja, que al Rafael no li fa res que el seu millor amic s'ho faci amb la senyora; molt masculí. Probablement, dues dones no arribarien en un apanyo similar...

–Si l'obra té una lliçó és que l'amistat ho resisteix tot. Sí que conec dones molt geloses, però també hi ha homes molt possessius que no acceptarien aquest trio... Vaja, que no es pot generalitzar.

–Una aventura, ¿és un error o un pecat mortal, imperdonable?

– En una de les seves antologies de poesia eròtica, el meu home [Celdoni Fonoll] parla d'un Corneli a qui agradaven molt les senyores i que sempre les tornava al marit netes, polides, planxades i ben relaxades. Hi ha qui accepta que l'altre tingui aventures... sempre que no li ho digui, ¿eh? I fins i tot hi ha parelles que sí, que volen saber-ho tot perquè... ¡els excita!

–¿De veritat?

–T'ho juro. Mentre no fas mal a ningú, no hi ha res de lleig ni d'immoral. El fotut és quan un dels dos s'enamora d'un tercer. Una aventura sexual sembla més perdonable. Però quan es trenca allò, uiii.

–Violines y trompetas es va estrenar als anys 70. ¿No ha caducat, el sentit de l'humor de l'original?

–Hem conservat l'estructura, però li hem renta la cara: hi havia passatges molt masclistes, i els hem retocat...

–¿Per exemple?

–Un dels protagonistes diu en cert moment: «Que les dones t'enganyin és normal; però que t'enganyi un amic...» I ho hem solucionat així: «Que t'enganyi la dona –la teva– és normal...» Però això de banda, té un punt d'intemporalitat que la fa molt actual, perquè les històries de trios venen de la prehistòria.

–De Santiago Moncada avui se' recorden pocs...

–És bo, revisar obres. Comediògrafs com Moncada i també Espriu, per exemple: el Teatre Nacional de Catalunya hauria de muntar de tant en tant Primera història d'Esther i altres textos clau de la dramatúrgia catalana. Però els costa.

–Perquè Espriu està al purgatori. Fins l'any que ve, que n'és el centenari.

–S'ha de fer de tot: els autors que pugen, els clàssics i també comèdies com Violines... Que l'espectador jove vegi aquest altre tipus de teatre.

–¿Quina és la mitjana d'edat de l'obra?

–Més aviat gran... Però mires el pati de butaques i no tot són caps blancs. I atenció: el públic gran és molt, molt agraït. De fet, la funció de tarda a Barcelona la salva aquest segment. Si no fos per ells, els teatres haurien de tancar, a la tarda.

–Els espectadors pequem de vegades d'enobisme; però els teiatrerus. també, ¿eh?

–A mi m'agrada veure-ho tot: ahir vaig anar a veure Ivan i els gossos al Lliure; l'altre dia, La festa, a la Beckett. Però un dia puc tenir ganes de veure una comèdia. Per riure i prou. També hi vaig i no se'm cauen les anells. Però és veritat: quan sents certs comentaris a la sortida de certes obres –«¡Que ienial!», diuen– penses: « ¿De què, si quasi m'hi adormo?»

–S'obre el teló, surt Pera a l'escenari, i digui el que digui, el públic riu. Fàcial. Massa fàcil.

–A ell li agrada l'humor ràpid: ¡pam! A mi potser em va més un humor més subtil, més irònic. Això no treu que de tant en tant no m'agradi un acudit i deixar anar la gran riallada. Perquè la millor banda sonora per a una obra de teatre són les riallades del públic.

–I en això, Pera és el rei.

–És que l'enganxa de seguida, connecta amb el seu personatge desvalgut, poca cosa, que ell el potencia. Així que només sortir, digui el que digui, el té a la butxaca. Hi ha qui li retreu que faci sempre el mateix paper...

–Està clar: el públic vol veure Joan Pera fent de Joan Pera.

–I ell és feliç, li encanta, però està posat en un carreró sense sortida. No pot fer altres papers.

–Obrim secció: la vida política catalana, ¿és una comèdia o una tragèdia?

–Una tragicomèdia.

–Si Artur Mas no treu majoria absoluta, ¿serà una tragèdia?

–Per ell, potser sí. Però per sort hi ha molts partits que estimen Catalunya i que pensen en català. Per això crec que aquesta vegada ens en sortirem. Ja que s'hi ha arriscat tant, com més suport millor. Però si no té majoria absoluta i necessita el suport dels altres partits sobiranistes, mira, així no es trobarà sol davant del perill...

–Com Gary Cooper.

–...Que no ho ha estat mai, sol, perquè té el poble al darrera. Però si té aquests altres partits fent pinya, millor per empènyer el carro.

–L'última: la Vanessa –que, pobreta, no li hem fet cas fins ara– ¿a qui votarà, diumenge?

–És que no sé si sap que hi ha eleccions...

–Doncs li dono uns segons perquè li ho digui.

–¡Vanessa, Vanessa! Que a qui votaries... «Ai, jo el senyor la Veu, que no es veu, però té vot i veu».

Per a més informació consulti l'edició en paper.