• Gaset exposa a la Riberaygua una sèrie de tòtems, cubs i ?quaderns' de gres blanc

Dues de les torres de la sèrie Temps que Gaset exposa fins a l'11 de gener de la galeria Riberaygua de la capital Foto: ÀLEX LARA

Si el lector té ganes d'emprendre una aventura portentosa, posem que topar-se amb una tropa de rebels tuareg al desert de Malí, viatjar fins a Tatooine a veure com se les empesca Luke (Skywalker) mentre espera que la Força se li reveli, visitar la reina de Saba (a Saba) o tastar l'ataràxia més o menys zen que emana d'uns quants haikus japonesos, està d'enhorabona: no haurà ni de sortir d'Andorra la Vella; en té prou a deixar-se caure per la galeria Riberaygua, on fins a l'11 de gener Judit Gaset (la Seu, 1963) exposa la sèrie Temps. I això és notícia perquè feia cinc anys que l'escultora no ensenyava la poteta per aquí dalt. Bé, sí: un parell de temporades enrere va plantar un dels seus tòtems a la plaça Rebés, en aquella mena de happening escultòric (Ceci n'est pas une... cremallera) amb què la Puça va celebrar el 25è aniversari. Però fora d'això, el silenci.

Fins ara, és clar. Doncs tot això –tuaregs, planetes perduts als confins de l'univers, una reina mítica de qui no en sabem ni el nom i la mínima unitat de poesia que és l'haikú– és el que ofereix Gaset. No es queixaran. Anem a pams i comencem pel començament, aquestes torres de gres que tenen aquí al costat i que constitueixen l'últim estadi d'evolució del tòtem que l'escultora ha convertit en un dels motius recurrents. Insisteix Gaset que qualsevol semblança amb l'arquitectura tradicional del Iemen (o de Malí) és pura coincidència. I serà aixì. Però busquin, busquin a Google i s'enduran una gratíssima, espectacular sorpresa, perquè la nostra escultora ha arribat a solucions formals sorprenentment familiars. A ella li serveixen per explorar aquesta subtil, esquizofrènica relació que s'estableix entre observador i observat: ¿qui mira qui? Per això a les seves peces hi abunden els forats, els racons, les finestres i ara també els ulls, que ha enclastat per exemple als quaderns (de gres, ep) que penja a la paret, i que tenen un cert aire arqueològic.

Persevera d'altra banda Gaset en la vena poètica: inscrivint a burí versos en algunes de les peces –un poema d'Ester Fenoll: «Et miro des de l'altra banda del mirall i dibuixo per a tu cors d'aigua»– o recorrent a l'haikú (un haikú lliure, no hi busquin la mètrica canònica: no l'hi troabaran) amb què ha titulat la sèrie de cubs en petit format que constitueixen el capritx i a la vegada el tirabuixó d'aquesta exposició. Cada peça explica una petita, íntima història, que Gaset ha volgut insinuar a través dels versos que les acompanyen. Un tastet: «Aquella escala/ que tu saps/ sempre ens porta/ allà, en aquell/ univers». És veritat que hem vist moltes pedres i molts cubs, els últims temps. Les de Gaset –a diferència d'altres que ens estarem òbviament de citar aquí– parlen, miren, interpelen, evoquen, creixen i de vegades moren, perquè són organismes vius en permanent evolució. El que Gaset ha plantat a la Riberaygua no és, en fi, una exposició sinó un món, un univers, una promesa de viatges a l'altre costat del mirall. A la galeria hi tenen la porta. Només han de posar la clau al pany i entrar-hi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.