Artesà Garriga entén la música com un ofici; i el local d'assaig, com un taller. Foto: EL PERIÒDIC

Fa set anys de l'última visita de Joan Garriga a la capital. Aleshores ho va fer amb Dusminguet, una de les bandes mare de la rumba-fusió a la catalana. Avui torna amb La Troba Kung-Fu en el concert de clausura de la Festa Major. Garriga augura una vetllada maratoniana on repassaran els temes de l'últim disc, A la panxa el bou, i els del primer, el magnètic Clavell morenet.

--Qui vegi en La Troba un fill musical de Dusminguet, ¿s'equivoca?

--És una altra banda i un altre repertori. L'únic vincle és que hi sóc jo, que també hi toco l'acordió, canto i escric les cançons. És clar que alguna continuïtat sí que hi deu haver. Però és una altra història. Ara bé, el públic és sobirà. Jo li diria que vingui, que compari i que en tregui la seva conclusió.

--Diuen que els rumberos només fan música verbenera, que són incapaços de parlar de coses serioses, espesses i avorrides...

--Ja m'està bé que es parli de nosaltres així. I com més exageradament, millor. Jo he acabat fent aquesta música, utilitzant-la per comunicarme i reivindicant la patxanga precisament perquè m'ho prenc molt seriosament. M'ha ajudat, tant musicalment com espiritualment. Al final passar-s'ho bé és una cosa molt seriosa, una de les activitats més necessàries que se m'acudeixen. Massa i tot per deixar-la en mans dels dogmàtics. Que s'avorreixin ells.

--Floreixen com bolets les bandes que toquen el pal de la rumba-fusió. ¿Moriran d'èxit?

--Mai de la vida. Mentre surtin bons intèrprets i bones cançons, és clar. Donem molta importància a l'etiqueta, però a la llarga el que queda són les cançons i els músics. La longevitat de la rumba catalana dependrà d'això. A més, si bé és cert que hi ha molta gent que s'hi ha apuntat, també ho és que sota el nom de rumba catalana hi ha propostes molt diferents, fins i tot allunyades.

--El Pescaílla, Peret, Gato Pérez... ¿Se'n considera un fill artístic, un nebot, un net? ¿O vénen de diferent família?

--Per mi són els màxims exponents de la rumba gitana, que constitueix la genuïna rumba catalana. Ara sí que hi ha molts grups mixtos i de paios i sols, que han reivindicat el terme i han fet coses noves. Però tot arrenca amb la rumba gitana. Ara bé, seria molt presumptuós per part meva considerar-me'n fill. No només per un tema genètic --¡jo no sóc gitano! És que en realitat sóc un nouvingut. Vaig conèixer aquesta música d'adolescent. No la vaig mamar des de petit. Així que ni fill ni nebot. Deixem-ho en parents llunyans.

--¿Quina relació té amb el flamenc?

--De profunda admiració i reverència. Al.lucino amb el que són capaços de fer els flamencs amb una guitarra a les mans.

--¿I amb els toros? Ho dic pel paquet gitanos-rumba-flamenc-toros, i la prohibició del toreig pel Parlament català.

--Posar-ho tot en el mateix sac és practicar un reduccionisme absurd i que ho acaba falsejant tot. Com si ajuntem les processons de Setmana Santa de Sevilla amb la paella valenciana, i ens quedem tan panxos. Dit això, hi afegiré que amb els toros també al.lucino, especialment amb les manifestacions artístiques que ha generat el món de la tauromàquia. Però el meu, és clar, és el punt de vista d'un absolut profà que no en té ni idea. ¡És que jo sóc de la Garriga! Del Corpus que s'hi celebra sí que hi entenc... Per cert, que el Corpus sigui la festa gran de la Gar- riga diu molt del meu poble. I no gaire bo, precisament.

--¿I quina relació va tenir amb el rock català?

--En aquella època estava una mica out. Sincerament, no el vaig seguir; tenia altres inquietuds musicals. Tirava més cap al punk, i em començava a interessar la música tradicional, però amb aquest punt patxanguero, de ball, tant si era irlandesa com colombiana. El que s'entenia com a rock català, amb el seu segell anglosaxó, em queia llunyíssim. I que consti que jo també sóc fill del rock.

--El rock català va tenir una repercussió mediàtica que no es pot comparar al ninguneig que els mitjans públics han dedicat a la rumba-fusió. ¿Enfadats?

--Sí que sortien molt a la televisió. Però també tenien molt de públic al darrere. Van omplir un Sant Jordi, poca broma. I hi ha grups que passaran a la història. Sopa de Cabra, sense anar més lluny, eren una molt bona banda. Ben pensat, potser m'agradin més ara que aleshores. Però de tota la moguda del rock català, els més pròxims a la meva sensibilitat van ser els Umpah-Pah. De fet, els únics.

--¿Li falta a la rumba catalana una bona operació de màrqueting per acabar de convertir-se en un fenomen de masses?

--Precisament nosaltres no ens podem queixar massa perquè els mitjans ens han fet força cas. El que passa és que el món de la música està molt estrany: pujar una banda amb set paios, com ho fem nosaltres, és molt complicat. Només ens hi atrevim els que estem xalats.Mobilitzar tanta gent no és rendible: les discogràfiques només s'arrisquen amb artistes individuals que s'ho facin tot: tocar, cantar, videoclips i la promoció... Les ràdio més comercials no es dediquen a bandes com nosaltres. Potser és que no ho fem prou bé. Però millor no entrar-hi. El món va com va, tu has de fer-ho el millor possible. I sobretot, creure-t'ho.

--¿Què té a veure la Troba amb els trobadors occitans?

--No crec que el que fem tingui gaire influència dels trobadors, la veritat. Som fills de la nostra època, i això no es pot negar. Però sí que hi ha una part d'homenatge. Més que als trobadors --que eren més finolis i intel.lectuals--, als joglars, més destralers i patxangueros. Com ho som els rumberos. Sigui com vulgui, el que més m'agrada és el que el nom suggereix: trobador és el que surt a buscar un vers, una melodia, i a còpia d'ofici i dedicació l'acaba trobant. Perquè les cançons ja hi són. Només s'han de saber pescar. Si n'ets conscient, d'això, entens perfectament que la creació és un exercici d'humilitat.

--La SGAE està a Espanya a l'ull de la polèmica, mentre que els creadors andorrans sospiren per una societat similar que finalment vetlli pels seus interessos. ¡Cruel paradoxa!

--Ho entenc perfectament: si tot fos gratis no caldrien SGAES, però vivim en un món imperfecte on s'ha de pagar per tot. A més, s'està imposant la idea que la creació ha de ser gratuïta. Però els artistes bé han de viure. Les meves cançons podrien ser gratuïtes si després, quan vaig al bar, em convidessin al cafè, o no em costés res carregar el carret del supermercat. O em pogués comprar un pis sense pagar hipoteca. Però estem encara lluny que les coses funcionin així.

--¿Què li deu La Troba a Bruce Lee i al seu Be water, my friend?

--El grup és anterior a l'anunci de BMW, que consti. Però ens va agradar molt, és clar. I no oblidem que kung fu en xinès és la pràctica d'una virtut a la qual s'arriba a través de la pròpia via. Nosaltres aspirem a dominar el nostre ofici, que és fer música, a través de la constància, com ho faria un artesà. D'aquí ve el nom. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.