Fenoll, al seu despatx laboral, atén EL PERIÒDIC recentement Foto: TONY LARA

Vicepresidenta de la Federació d'Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD).

Amb motiu del Dia Mundial dels Drets dels Infants, fa balanç de la situació dels drets dels menors discapacitats.

–Unicef considera que els drets més bàsics dels infants, com l'alimentació i el sostre, per exemple, estan coberts i que caldria aprofundir en els drets democràtics. ¿Quina és la situació dels infants amb discapacitat?

–Els drets dels infants, en el nostre país semblaria que sí que estan ben recollits i respectats, almenys a grans trets, tan de bo a tots els països estiguessin igual de respectats. On sí que trobo que hi ha un diferencial és amb els drets dels infants dels discapacitats. Crec que els drets dels infants es refereixen a tots els infants del món, tant siguin discapacitats com no. Malgrat que es vulgui parlar d'igualtat i que hi ha els mateixos drets i les mateixes oportunitats, potser en la teoria i la legislació sí que es recull, però a la pràctica no és així. I les mares que tenim fills discapacitats ho patim i vivim dia a dia.

–¿Pot posar un exemple?

–A nivell d'activitats de lleure. Jo tinc dues filles, una que és neurotípica, que està bé, i una altra que és discapacitada. Jo veig el que em costa accedir als serveis que hi ha per una i per l'altra, i veig que els serveis per una i per l'altra no són els mateixos. No hi ha la mateixa oferta ni educativa, ni d'oci, ni d'esport, ni d'integració per una persona amb discapacitat que per una que no té discapacitat.

–¿No poden fer a la mateixa activitat?

–Teòricament sí que hi poden anar, però la meva filla, i molts d'altres, per participar en activitats com els esports d'estiu o de vacances escolars necessiten un suport. Sense aquest suport no hi poden anar. El Ministeri de Benestar hi està treballant perquè tinguin aquest suport fins que els nens tenen 18 anys, perquè fins ara quan en tenien 12 això es quedava tallat. Llavors tenies el nen de 14 anys que no podia accedir a aquest tipus de recurs perquè no tenia el suport. Per les properes vacances escolars o les següents, ja es disposarà d'un casal per aquests joves. Com a norma general, el problema amb la discapacitat ve quan es fan grans, tant amb lleure com amb la inclusió.

–A la que creixen se'ls aparca.

–Es tendeix a la segregació. A segregar l'alumne amb discapacitat de l'escola ordinària quan arriba a secundària, la qual cosa no té cap suport científic. A més, Andorra és un país molt petit i les casuístiques s'han d'analitzar una a una. No té cap suport ni cap rigor científic pensar que quan els alumnes arribin a secundària se'ls haurà de treure de l'escola ordinària i posar-los segregats en una aula estable o en un centre de discapacitats. L'escola, a part de la labor que exerceix a nivell cognitiu, també exerceix d'altres rols amb la discapacitat, i en cap llei he llegit que quan arribin a secundària els nens amb discapacitat s'hagi de tornar a fer una valoració del recurs. El que no entenc és que si el nen discapacitat està en inclusió, i no hi ha cap factor que marqui, algun imprevist o al nen no li convé seguir amb el suport que ha tingut fins el moment, perquè a l'arribar als 11 anys, si està bé i perfectament integrat i ha anat seguint els seus cursos, que sigui un criteri el calendari. Amb segons quin tipus de discapacitat, com l'autisme, els canvis són el menys recomanable que hi ha, perquè generen un estrès i poden generar una regressió en l'aprenentatge que no la pot recuperar mai més. Llavors s'ha de ser molt curós a l'hora de decidir quins recursos.

–O sigui, al determinar si l'alumne ha de seguir o no a l'escola normalitzada s'hauria de tenir en compte el criteri del metge.

–Exacte.

–¿I no es té en compte? La Conava la decideix el grau de discapacitat i els recursos que es necessiten.

–Sí, la Conava decideix els recursos que es necessiten, però també aquí el Ministeri d'Educació jo crec que és qui quan arriben al canvi de cicle es reuneix amb els responsables del Programa Progrés per tornar a veure quins recursos necessiten aquests nens. Entenc que una persona que potser ha vist el nen dues vegades en la seva vida, no és expert com per tenir suficient informació per decidir quin recurs ha d'assignar. Crec que ha de tenir molt més pes els informes mèdics de les persones que porten tractant el nen molts més anys, i la visió dels pares, que s'ha de tenir molt en compte perquè conviuen cada dia amb aquests nens i no et pot venir un tècnic, que no coneix bé el teu fill, a dir-te que l'has de canviar d'escola perquè ha arribat a secundària, i ¿quin criteri més em donen?

–Diran que no pot seguir el ritme de els classes i potser entorpeix els altres.

–Però és que no el pot seguir des del primer dia d'escola. La diversitat existeix a la societat i és un acte tant natural com respirar, i per tant l'hem d'incloure. No hem d'apartar-lo. El que s'ha de fer és viure amb comunitat, cadascú amb les nostres mancances i limitacions, i és la comunitat la que ha de facilitar la integració, que és el model social que es va promulgar amb el Conveni dels drets de les persones amb discapacitat del 2006.

–Que Andorra ha signat però encara no ha ratificat.

–Però com que l'ha signat, ha de seguir les línies inspiradores d'aquest conveni. La llei crec que abastament advoca per aquest principi d'inclusió, fins i tot la llei d'Educació.

–Faig d'advocat del diable. El dret al benestar és per cada un dels infants. Pot ser que la presència d'un nen a qui li costa més seguir les classes sigui un perjudici pels altres.

–No, perquè aquests nens tenen el programa curricular adaptat. Tenen uns tractaments individualitzats i segueixen el seu ritme. Potser no tenen ni els mateixos llibres, però és igual. Tenen el dret de pertànyer a un grup normalitzat i anar a una escola normalitzada. I ells se senten infinitament millor per formar part d'aquest grup. I això, la retribució que té a nivell emocional, a nivell del seu benestar, psíquic també, i són eines que els permetrà després una integració més fàcil dins la societat, perquè s'acostumen a estar dins un patrons normals de comportament, per ells és un benefici enorme. Les eines socialitzadores que els dóna l'escola, sigui al pati, al menjador, en excursions...

–I el comportament a l'aula.

–A l'aula, el comportament dins el grup... Tenen uns patrons que en un lloc on hi hagi només persones amb discapacitat no els poden tenir. Per això jo sóc molt partidària de la inclusió i del cas a cas. Les persones normals tenim certes habilitats socials que ens permeten adaptar-nos, i aquests nens no tenen aquestes eines i és l'entorn qui els hi ha de facilitar l'adaptació, la societat, i en el moment que no els ho facilitem els estem discriminant.

–Hi ha qui entén que l'afectat es pot sentir malament en un entorn normalitzat. Que una persona amb discapacitat en una aula se sent inferior perquè el tracten diferent.

–Sí, hi ha qui ho defensa. Totes les postures es poden defensar, tots podem argumentar així i a sensu contrario. El que passa és que hi ha estudis i evidències científiques que demostren que això no té ni cap ni peus, perquè al contrari, s'està lluitant per la inclusió, perquè aquestes persones es volen sentir ciutadans normals i corrents, no volen estar dins un conjunt de ciutadans amb un problema, amb una discapacitat.

–¿Cal una atenció especial per preservar els drets dels infants amb discapacitat?

–Sí. Les persones que tenim fills amb discapacitats, crec que tots coincidiríem, quan volem alguna cosa pels nostres fills sempre hi ha més lluita que quan tens un fill neurotípic, que tota la societat està organitzada perquè totes les persones siguin normals. Ho veig clarament amb una i altra filla, parlo des de l'experiència diària, les dificultats que tinc amb una per fer coses i les que tinc amb l'altra, que són zero. Quan tens un fill amb discapacitat has de lluitar. Pels seus drets, perquè se li reconeguin i a vegades perquè no intentin fer-te creure que no tenen dret a segons quines coses. Els drets són els mateixos per uns que pels altres. Tant per infants com per adults. Aquí tenim suficient marc legal on això està recollit, el que a vegades posar-ho a la pràctica no és pacífic.

–Cal ser més actiu.

–Exacte. La mancança que veuria, sobretot, si n'he de subratllar alguna, és que s'hauria de repensar el tema de la inclusió a l'educació secundària. S'hauria de repensar com a país i com a sistema, tal i com s'està fent arreu del món i com expressen les lleis que ja tenim. També hem d'agrair a totes les persones que cada dia estan lluitant amb els nostres fills per la inclusió i per procurar-los un futur millor i un paper dins la societat. Donar les gràcies a tots aquests professionals i la gent que realment treballa cada dia per això i lluita pel reconeixement dels drets d'aquests nens, com poden ser educadores, mestres. Hi ha molta gent que està lluitant, igual que els pares, perquè això sigui una realitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.