• ?Aiguats 1982' explica les causes de la catàstrofe coincidint amb el 30è aniversari de les inundacions

Mapa del Meteosat del 7 de novembre del 1982, i el butlletí televisiu recreat pel Servei Meteorològic de Catalunya Foto: EL PERIÒDIC

Observi el lector –si no té por de quedar-se garratibat– la imatge del satèl·lit Meteosat d'aquí al costat. Està feta a les 12 del migdia del 7 de novembre del 1982, i porta tatuat en luctuós blanc i negre l'extraordinari fenomen meteoròlogic que està a punt d'arrasar aquest racó de món: una espiral de núvols associada a una profunda depressió que entra per l'oest de la península ibèrica, i combinada amb un sistema frontal que cavalca des del sud i cap al Pirineu. Les conseqüències de tot aquest batibull les coneixem bé: un episodi de precipitacions extraordinàries que van causar dotze morts i dos desapareguts, i una destrucció com no es recordava des de les inundacions del 1937. Són els aiguats del 7 i 8 de novembre del 1982, l'última catàstrofe natural que ha assolat el país en època històrica. I la premonitòria imatge del Meteosat forma part de l'exposició que sota el lema Aiguats 1982 i comissariada per Pere Esteban –geògraf de l'Institut d'Estudis Andorrans, l'altra pota de la mostra– es pot visitar fins al 31 de març del 2013 al Museu del Tabac lauredià. Una exposició que intenta explicar amb arguments científics les causes d'aquell episodi i respondre a la inquietant pregunta d'aquí dalt: ¿podria tornar a passar?

Anem a pams: resulta que el matí del 7 de novembre del 1982 es va posar a ploure, i l'aigua no va deixar de caure en les 24 hores següents, diu Esteban. El resultat van ser unes precipitacions extraordinàries –ja s'ha dit– que van oscil·lar entre els 96 mil·límetres registrats a Ordino, els 151 a Escaldes i els 196 de Ransol. I encara vam tenir sort: a Cabdella, a la Vall Ferrera, van ser 252; i a Valcebollera, a la Cerdanya francesa, ¡408! Una referència: en un any normal es registren a la Seu 600 mil·límetres. La conseqüència d'aquesta pluja autènticament pertinaç –sobretot a les parts altes i a les capçaleres dels rius, no a les valls centrals– va ser que el sòl es va amarar tant d'aigua que no en podria absorvir més, quedava com impermeabilitzada i tota la que queia anava de pet cap al riu. Per això els que hi eren recorden amb estupefacció el fenomen de l'aigua brollant del terra. I cap avall. És aquesta aigua la que va desbordar les lleres dels rius i va arrambar amb tot el que trobava. Especialment a les zones de Pal, Setúria i la Massana; Santa Coloma, Andorra la Vella i Escaldes, i Bixessarri, Aixovall i Sant Julià. Els efectes catastròfics de l'avinguda es poden comprovar en la sèrie de fotografies que acompanyen l'exposició: l'avinguda Meritxell, el carrer Joan Maragall a l'altura de la CASS, la Rotonda, l'Escale, l'avinguda de Taragona, el Parc Central... Un panorama dantesc.

L'Any de l Diluvi

Aiguats 1982 incou la també extroardinària onada de solidaritat que va succeir als aiguats, a través del documental realitzat per ATV i emès el passat 7 de novembre que es projecta també al Museu del Tabac: són en total 22 entrevistes amb testimonis de primera mà, que es poden completar a partir d'avui amb l'enregistrament íntegre de les entrevistes penjat al bloc del documental: aiguats1982.blogspot.com. Un consell: no se'l perdin. Però tornem al començament: ¿podria tornar a passar? La veritat és que els antecedents històrics no conviden precisament a l'optimisme: l'historiador Joan-Lluís Ayala ha documentat en un fascinant estudi –Detecció i recuperació de riscos naturals a través de les fonts documentals, disponible per a consulta pública a l'Arxiu Nacional– fins a mitja dotzena d'episodis similars des del 1586 fins al 1937, amb especial atenció al 1617: ¡l'Any del Diluvi! ¿I per què, aquesta insistència? Pel relleu, diu Esteban, un factor determinant al costat de la capa vegetal –com més, millor prevenir els aiguats– i la urbanització –que és un factor de risc afegit.

Així que el del 1982 no va ser un fenomen nou, ni únic ni desconegut. Però diguem-ho d'una vegada: ¿ens hem de resignar davant la certesa que un dia o altre –un any o altre– patirem un nou i devastador aiguat, com els pobres californians viuen amb l'ai al cor del Big One que ha d'arrasar l'estat? Esteban es cura en salut: «Difícil de respondre», diu. Així, qualsevol. Però creu –creu– que «avui estem millor preparats per fe-r-hi front». Menys és res. En el fons, però, no pot ocultar un cert optimisme: els models de predicció meteorlògica són molt millors que els de fa tres decennis –comparin només els mapes del temps del traspassat Antoni Castejón amb els dels actuals butlletins– fins al punt que al 1982 –concedeix– «potser no ho podien predir el que se'ls venia a sobre». Ha millorat també l'obra civil, amb parets i dics de formigó armat per evitar els canvis de curs dels rius, però sobretot, sobretot –diu– hi ha una major conscienciació social, ni que sigui pel record dels aiguats dels 1982, una experiència que ha marcat la memòria col·lectiva. Per si un cas, l'exposició conclou amb un inquietant panell amb les mesures d'autoprotecció davant l'eventualitat d'un aiguat: ¿què fer, si ens trobem enmig d'un diluvi com el del 1617? Aquí ho tenen: no aparquin el cotxe a la vora seca d'un riu; tingui preparat a casa un kit d'emergència amb llanterna, espelma, ràdio, llumins i piles; desconnecti aigua i electricitat; pugi als pisos més alts i no abandoni la casa si no és en cas d'extrema necessitat; no agafi el cotxe, vigili els pals elèctrics... i tingui en endavant i sempre a mà aquest article, per no oblidar-se de res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.