• Els actors demanen la continuïtat de la institució i una redefinició clara en clau local dels objectius

Era pel que es veu un secret a veus, pura qüestió de temps que Ester Nadal acabés deixant la direcció de l'Escena Nacional. Això és el que passarà a partir del 31 de desembre, quan es farà efectiva la dimissió de Nadal, i allò –el secret a veus– és la brama que corria entre els teiatrerus del país, que van ser ahir unànimes: s'ho veien venir. El més contundent va ser com és habitual Pere Tomàs, cap de l'Aula de teatre de la capital: «No li han deixat [a Nadal] tirar endavant el projecte que va presentar, li han posat tot tipus de traves, i en aquestes condicions el sorprenent és que hagi aguantat tant». I assenyala els culpables: el patronat. «L'han lligat de peus i mans». Coincideixen també els actors consultats en la preocupant deriva dels últims temps, amb la temporada de l'ENA reduïda gairebé a la sola reposició d'espectacles ja estrenats per les companyies locals. I és en aquest punt Xavi Fernández, veterà de quasi totes les guerres escèniques d'aquest país, el que posa el dit a la ferida: «No era normal ni la grandiloqüència dels primers any [es refereix a grans produccions com ara Coral romput i Un tramvia anomenat desig] ni tampoc portar a les Fontetes obres ja estrenades. Això és simplement omplir la cartellera».

¿Quin ha de ser doncs el paper de l'ENA en el context andorrà, on existeix un abisme entre una base eminentment amateur i una plataforma que va néixer amb la molt noble ambició de «fer arribar als ciutadans de tot el món» les creacions escèniques nacionals, tal com resa la declaració d'intencions de l'ENA al web del ministeri de Cultura? L'actor Sergi González ho té clar, i de fet ho aireja (en el desert, fins ara) des de fa anys i panys: «Cal que tingui en compte les companyies aficionades. ¿Com? Organitzant per exemple una temporada que permeti que les estrenes locals no es trepitgin, sinó que es reparteixin amb criteri pel calendari, i creant de passada un circuit que recorri totes les parròquies». Fernández hi aporta un granet més d'arena: està bé que l'ENA doni suport als artistes nacionals instal·lats a Barcelona, però s'ha de donar també i sobretot suport a la gent que treballa «des d'aquí» i que voldria fer un pas més cap a la semiprofessionalització: no es tracta, adverteix, de crear una companyia amb actors en plantilla, sinó d'exercir de viver teatral: «Que poguéssim presentar a l'ENA un projecte i des d'aquí se'ns donés suport econòmic, tècnic, artístic i logístic per aixecar una producció amb cara i ulls que tingués més possibilitats de sortir a l'exterior». Una cosa similar –indica González–al que es va intentar amb La veritat, el penúltim muntatge de l'era Nadal, estrenat el setembre a les Fontetes amb la complicitat d'actors procedents de quatre companyies del país unides per una vegada en un projecte comú.

Aquesta és una de les vies en què –coincideixen els intèrprets–hauria de perseverar en el futur l'Escena Nacional. Perquè ningú no vol sentir a parlar de liquidar-la: ha complert els objectius fundacionals –diu l'actor Hèctor Mas: alternar projectes semiprofessionals amb ADN andorrà amb (co)produccions més ambicioses destinades a l'exportació– i el que cal ara és «redefinir-ne» els objectius. Com diu Tomàs, «hi ha d'haver ambició, però també s'ha de tocar de peus a terra: que el patronat decideixi què vol i què espera de l'ENA, que la doti de recursos i que deixin treballar els professionals». Que no es torni a caure –matisa amb acritud Fernánez– en el vici nacional de «començar la casa per la teulada». Tot això –o el que acabi sent l'ENA en la nova etapa que comença l'1 de gener– serà ja responsabilitat del nou director. Una figura especialment complexa, perquè haurà de conèixer –adverteixen– els intríngulis del sector escènic nacional, tenir capacitat de projectar-se a l'exterior i de fer despatxos amb solvència... i tenir a més «les espatlles molt amples» –diu Tomàs. És a dir, una altra Ester Nadal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.