• La directora, Ester Nadal, va presentar la dimissió a l'octubre per «motius professionals»
• D'acord amb el patronat, continuarà en el càrrec fins al 31 de desembre; encara no té substitut

Nadal, en la presentació d'El somni de la terra, l'octubre passat, en l'última aparició com a directora de l'ENA Foto: ÀLEX LARA

Temps d'incertesa per a l'Escena Nacional, un dels (escassos) bucs insígnia de les arts i de la cultura d'aquest país: Ester Nadal, que en va ser la impulsora i la directora des dels inicis, la primavera del 2007, va presentar la dimissió a principis d'octubre. Per motius «estrictament professionals», segons va confirmar ahir en conversa telefònica, «perquè havia arribat el moment de tancar una etapa; tenia ganes de tornar a dirigir, de tornar a donar classes, de centrar-me en la part més artística i creativa del meu ofici». El patronat de la Fundació Escena Nacional –integrat pel ministeri de Cultura, la Fundació Crèdit Andorrà i el comú de la Massana– li va acceptar òbviament la dimissió i totes dues parts van acordar que l'encara directora continués en el càrrec fins al 31 de desembre, tot i que la temporada de l'ENA es va acabar oficialment el mes passat, amb l'estrena d'El somni de la terra, i que no hi ha previst cap altra activitat en el que queda d'any. La seva funció, segons fonts del ministeri, consistirà ara a «treballar» en la programació de la temporada que ve, tot i que el patronat ha iniciat segons les mateixes fonts «un procés de reflexió global» sobre el futur de l'ENA.

Perquè de futur sembla que en té: com a mínim, sobre el paper. El projecte de pressupost del Govern per al 2013 li reserva una partida de 35.000 euros, que s'haurien d'afegir –si es repeteixen les xifres d'aquest curs– als 35.000 euros que aportaria la Fundació Crèdit Andorrà i als 10.000 del comú de la Massana. Però les al·lusions en aquest procés de «reflexió global» conviden a la prudència, si no directament a l'escepticisme, sobretot amb el trencaclosques del Cor Nacional encara sense resoldre. I no és per cridar el mal temps. De fet, el patronat no ha decidit encara –dos mesos després que se'ls comuniqués la dimissió– el successor de Nadal. Així que s'obre una època propícia per a les quinieles, sempre apassionants: ¿quin perfil té el al cap? ¿Buscarà un professional del país, o l'anirà a buscar a fora? ¿A dalt, o a baix? Això sí, tot i la interinitat, l'encara directora s'ha desmarcat del procés de successió per deixar-li el camí lliure en el seu hereu, «tot i que em tindrà naturalment al seu costat en tot el que necessiti».

El cas és que, tot i haver-la presentat a l'octubre, la dimissió la tenia rumiada ja a finals de juny. Insisteix Nadal que es tracta d'una decisió purament professional, nascuda de la necessitat de «deixar la gestió i tornar a les trinxeres», i que no s'ha de buscar en la seva renúncia cap motiu ocult: «No hi ha hagut mai cap discrepància amb el patronat. M'han deixat seguir sempre la línia que jo marcava, i el balanç final d'aquests cinc anys és que ha sigut una etapa positiva i molt enriquidora. A més, deixo de ser la directora de l'ENA, però no la direcció, i tinc la intenció de continuar fent propostes artístiques, al país i també a l'ENA».

Nacional, però no gaire / Potser sí, que l'hora dels adéus és també la de les bones paraules i no la dels retrets. Però el cert és que els últims temps, i motivat molt probablement per les retallades pressupostàries, l'Escena Nacional havia anat aprimant el contingut de les temporades fins a quedar-se en el pur os d'aquest curs: les últimes grans produccions –Badomies i Haikús d'Arinsal– es remunten a la temporada 2010-2011, i de fet els Haikús –amb aquell repartiment estel·lar: Montserrat Carulla, Roger Casamajor, Pascal Comelade– van tenir una vida ben efímera. Lluny, molt lluny, al temps de les vaques grasses, queden les dues fites de l'ENA: Coral romput (2007) i Un tramvia anomenat desig (2008). Igualment remotes resulten ara les minitemporades de tardor que durant un parell d'anys van convertir les Fontetes en saludable epicentre escènic del país. La crua realitat és que els últims temps la programació amb segell ENA s'havia vist reduïda a la reposició d'espectacles aixecats per les companyies aficionades del país i a dues produccions pròpies: La veritat i Obaga, aquesta última al costat de Torb Teatre. Res més. La sensació, malgrat les bones maneres, és que no ha pogut fer el que volia, i que si no és possible arribar als estàndars de qualitat que la mateixa ENA es va imposar, potser és hora d'encetar –com insinua el patronat– una reflexió sobre quin ha de ser la funció i el rumb d'un artefacte com aquest. I si ens el podem permetre. Amb totes les conseqüències.

Insisteix Nadal que l'estricta producció teatral és només una de les dues potes que justifiquen l'existència de l'Escena; que l'altra és la pedagògica. I que totes dues n'haurien de continuar configurant en el futur l'ADN, el fet diferencial. El que passa és que aquest noble afany didàctic –que es tradueix en la gestió de la Mostra de Teatre Jove que el govern socialdemòcrata li va endossar a l'ENA– ha anat acaparant protagonisme en paral·lel a l'esllanguiment de les produccions estrictament professionals. Tot plegat sembla escàs bagatge per a un artefacte que porta tot un Nacional al nom. Serà interessant veure com el successor de Nadal afronta l'estat actual de la qüestió, amb serrells pendents com ara la implicació de les companyies semiprofessionals –o semiaficionades– que treballen al país i l'allargada ombra dels vells temps, quan des de l'ENA s'aixecaven projectes ambiciosos amb vocació internacional. Es tracta en fi, i com recalca Nadal, d'un final d'etapa i no de la fi del món (teatral). Però el cas dels Petits Cantors pesa com una llosa, i el cert és que l'Escena Nacional li deu molt –per no dir tot– a l'empenta, l'entusiasme i la insistència de la directora. Sense ella al timó, caldrà veure si hi ha (o queda) voluntat política per salvar la nau del naufragi. Una cosa, només: no la deixin morir de mala mort, com han fet amb el Cor Nacional. Si l'han de liquidar, que sigui ràpid. Fa menys mal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.