• El cantautor es passa a Gat Records amb el tercer cedè, 'Carenant l'absurd', i dispara contra la històrica discogràfica catalana

El cantautor, amb la coberta i la galeta de Carenant l'absurd Foto: TONY LARA

Aquí el tenen, en rigorosa exclusiva. Es titula Carenant l'absurd i és el tercer i esperat disc del cantautor Lluís Cartes. En solitari, s'entén, que no comptem aquí les derives hystèriofunquis i similiars. Set temes (o trenta minuts) amb un peu al pop i l'altre al rock, amb ocasionals escapades funkies i simfòniques, a partir d'avui disponible al Transbord de la capital –però no diguin gaire alt: ¡és un secret!– i que en dues setmanes es comercialitzarà a la resta de l'univers, inclosa la pàgina web del músic (www.lluiscartes.com) i totes les plataformes digitals imaginables, des d'iTunes fins a Spotify. Fins aquí, res que se surti del guió habitual. Però és que aprofitant el part de la seva tercera criatura –després de Camina descalç (2005) i Permís de fuga (2010)– Cartes ha desenterrat la destral de guerra per passar comptes amb la seva ja exdiscogràfica: Picap, totpoderós segell català hereu de l'històric Edigsa. L'autor de Carenant l'absurd s'ha passat amb armes i bagatges a Gat Records, discogràfica afincada independent –això ho diuen totes– afincada al Maresme i que té en nòmina artistes com Albert Freixas, Dídac Rocher i l'irlandès Brian Caffrey.

Així que Cartes i Picap han partit peres. ¿Per què? «Perquè Picap roba els seus artistes. Ja ho pots posar, ja». Glups. Val que aquestes guerres són el pa de cada dia a la selva musical. Que fins i tot hi posen el picant. Però és que el cantautor en tenia el pap tan ple que ara que pot, dispara amb bala i acusa Picap d'imposar els seus músics contractes lleonins: «No és que et paguin poc; és que directament et roben: l'artista fa el màster, ells fabriquen el disc i després se'l venen al mateix artista a 5 euros la unitat; només amb això, ja han recuperat la inversió». A més, i sempre segons Cartes, s'embutxaquen un elevadíssim percentatge dels drets d'autor, es queden en propietat el 50% del màster –«¡que has pagat tu!», s'indigna– i per acabar d'arrodonir el negoci, ingressen la corresponent i molt sucosa subvenció am què la Generalitat acompanya el naixement de tot disc editat en català, i de la qual l'artista no en veu ni un cèntim. Un tracte inhumà, insisteix, a anys llum de les condicions que ha trobat a Gat Records.

El disc més poètic / Ja es veurà quan dura l'idil·li, perque l'affaire tot just acaba de començar, i aquestes efusions afectives són les típiques de tot començament com Déu mana. Només el temps posarà les coses al seu lloc. Però de moment, aquí arriba Carenant l'absurd, un disc amb què sense renunciar al segell acústic marca de la casa, Cartes s'ha permès el luxe de reivindicar el rock progressiu dels seus inicis, un pal que semblava reservat per al seu altre jo hysteriofunk. Ho notaran per exemple a Varanasi. Insisteix que hi ha un fil conductor amb els discos anteriors, que a Carenant l'absurd «sóc el mateix, només que am uns anyets, uns quants quilòmetres i unes quantes vivències més a la motxilla». Però que espera no haver caigut en la fórmula: «Per res del món voldria encasellar-me en un gueto o en una etiqueta; seria reduir la música a un mer producte, i significaria que he traït la música i que he fracassat com a artista».

Si musicalment Carenant l'absurd forma part d'un «procés de creixement natural i lògic», suposa en canvi un clar pas endavant –opina– en les lletres. De fet, diu que li ha sortit un disc «molt poètic, amb lletres que no sé si estaran més ben escrites i si tindran més o millor missatge que les anterior, però amb una mètrica i unes rimes molt més treballades». Fins al punt que el llibret, exquisidament editat, arriba amb la pretensió de ser llegit independement del disc, com si es tractés d'un breu volum poètic. Aquí al costat en tenen un tastet. I poden comprovar com sona al web de gat records. Però per sentir-lo en viu, a veure com es fa, això de carenar l'absurd, encara caldrà esperar unes setmanes, que surtin els primers bolos. Però vindrà. Paraula de Cartes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.