El tenor barceloní Sergi Giménez Carreras: aquesta nit canta a Sant Esteve Foto: EL PERIÒDIC

TENOR.

En temps de vaques (líriques) tan magres com els que vivim, qualsevol ocasió és bona per afinar l'oïda: per exemple, el recital que aquesta nit, i amb motiu del 50è aniversari de la remodelació de l'església de Sant Esteve de la capital, protagonitzen al mateix temple el tenor català Sergi Giménez Carreras –nebot, sí, del gran Josep– i la soprano italiana Michelle Marie Francis Cook, amb l'acompanyament al piano de Neus Devesa. ¿El repertori? El primer acte de Tosca, cançons de Notre-Dame de Paris, un fragment de la sarsuela La roca fría del Calvario, i una selecció de temes sacres. Un programa, ja es veu, per a tots els públics. Si els agrada, estan d'enhorabona: molt probablement, el mateix Giménez Carreras tornarà a la primavera –al Centre de Congressos, i en el cartell de la Temporada– al capdavant de West Side Story, la mare de tots els musicals. Per llepar-s¡hi els dits, ¿no?

–¿Què li passa la sarsuela, que la tenim al purgatori? ¿Massa cañí? ¿Massa espanyola?

–Pot ser sí, que és això. És veritat que moltes vegades s'han muntat sarsueles amb una sabata i una espardenya. I això ha sigut molt perjudicial perquè espanta el públic. Però quan s'ha fet amb mitjans, la sarsuela també a Catalunya té èxit. En ocasions, més que algunes òperes. I no per casualitat, perquè hi ha sarsueles molt inspirades, musicalment parlant.

–¿Per exemple?

–Clàssics com ara Luisa Fernanda, de Moreno Torroba, o Doña Francisquita, d'Amadeu Vives, tan bones o millors fins i tot que certes òperes de joventut de compositors de renom.

–¿Un prejudici que cal combatre?

–Totalment. I no oblidem que també hi ha sarsueles catalanes: Cançó d'amor i de guerra, gran èxit de Martínez Valls.

–A Andorra cada vegada hi ha menys propostes líriques. ¿Com a tot arreu, o és que som així?

–Precisament estem mirant de tancar un West Side Story per a la Temporada de Música i Dansa, cap a la primavera. Es veu que el turisme rus vol propostes més... populars.

–¿S'estrenaria a Andorra?

–Així és. Una producció nova de trinca amb què després intentarem fer temporada a Madrid, perquè la realitat és que musicalment a Madrid es fa molta més cosa que a Barcelona: òperes, arsueles, musicals...

–Doncs la culpa de tot segons alguns és d'Espanya.

–Diran el que vulguin, però la cultura la cuiden molt més a Madrid que a Barcelona, on sembla que l'únic que importa a l'hora de programar és el turisme, i al final no es fa quasi res... fora del Liceu, que és d'altra banda un gueto en què és molt difícil entrar. Al final, resulta que he cantat molt més a Madrid que a Barcelona, que els últims anys ha cedit lamentablement el paper de capital cultural per convertir-se en un parc temàtic.

–Perdoni, però, el Liceu... ¿un gueto?

–És vox populi: hi ha la direcció artística del Liceu i un mànager català, que tallen el bacallà, i si no treballes amb ells estàs fora, és molt difícil –per no dir impossible– accedir als teatres importants.

–Sona a pataleta.

–Dintre de l'ambient operístic, tots sabem que les coses funcionen així. Diumenge, sense anar més lluny, vam fer una gala lírica a l'Auditori en benefici de la unitat d'oncologia del Clínic: cap dels cantants de casa més o menys joves que hi vam participar hem cantat al Liceu. És estrany. Fins i tot fa una mica de vergonya. Però és així.

–Tornem si m'ho permet al West Side Story: ¿quin repartiment tindria?

–En principi, jo mateix, i com a soprano, Michelle Francis Cook –que sentireu aquest vespre a Sant Esteve– o l'argentina Graciela Armendáriz. Amb un cos de ball i una orquestra formada ad hoc. La idea original era portar-la al gener al Centre de Congressos, però no hem tingut temps.

–Canviant de tema: hi ha qui opina que espais com Òpera en texans, que pretenen popularitzar el gènere, l'acaben traint. Que l'òpera costa i que s'ha de patir; que no es pot edulcorar. ¿On el trobem, a vostè?

–La meva convicció és que l'òpera hauria de fugir d'aquest reducte elitista, per a uns pocs elegits o privilegiats, en què alguns l'han volgut recloure. Al contrari: així que estic completament d'acord amb qualsevol iniciativa que serveixi perquè l'òpera guanyi aficionats.

–Buscar un públic massiu, ¿equival a vulgaritzar l'òpera?

–Al contrari. Un exemple: el meu mànager va descobrir l'òpera escoltant als Tres Tenors. Algú s'escandalitzarà; per a mi, és pur esnobisme. I encara menys a Espanya, on la música clàssica i l'òpera mai no s'han pres sesiosament. A Àustria és un gènere popular, massiu, fins i tot. I no per això és vulgar. El que passa és que el que a Espanya és el futbol, a Àustria ho és l'òpera. Que hi farem.

–Un prejudici de collita pròpia: a l'òpera, si no s'hi entre de petit, de gran no cal ni intentar-ho, és una guerra perduda...

–No necessàriament: quan era petit, a casa s'escoltava òbviament molta òpera i a mi m'hi portaven, és clar. Però és que m'hi adormia. Fins als 15 anys on em va començar a agradar. Això sí: l'important és fer-ho a poc a poc i amb una mica d'idea. És com el teatre: per iniciar-hi un neòfit no començaràs per portar-lo a veure Hamlet, perquè no hi tornarà mai més.

–¿Per on comencem?

–La Traviata, La Bohème... Però si comences per Wagner, o per un Don Carlo, que és interminable... no t'auguro res de bo. És un llenguatge que costa, que t'han d'anar explicant, però si es fa a poc a poc, només cal una mica de sensibilitat per disfrutar-ho.

–¿On són els Tres Tenors d'avui, els equivalents d'aquests grans divos que van convertir l'òpera en un espectacle de masses?

–És que aquell va ser un fenomen molt estrany: van coincidir tres fora de sèrie, i el que en principi havia de ser un sol concert per celebrar la recuperació de Carreras, va funcionar tan bé que es va convertir en una gira mundial. Avui...

–...no hi ha un Pavarotti, un Plácido, un Carreras...

–Sí que hi ha grans tenors: el peruà Juan Diego Flórez, que té una veu molt específica, molt rossiniana; hi ha també l'alemany Jonas Kaufmann, molt centrat en el repertori alemany i en Verdi... Potser seria absurd, repetir el model dels Tres Tenors. I no està clar que funcionés. Han sortit a més altres formats com ara Il Divo, que intenten fusionar òpera i pop...

–Doncs m'ho ha posat fàcil: ¿què li semblen, invents com Il Divo?

–Home... Entre els quatre n'hi ha un parell que m'agrada com canten, sobretot el baríton espanyol Carlos Marín... Si així es guanya públic per a l'òpera, ¿per què no? A mi mateix m'agraden molts altres estils i gèneres, no sóc un taliban de la clàssica. He sigut sempre un seguidor de Queen, i també de la Cançó, dels boleros...

–Per acabar: ¿com porta el complex diguem-ne d'Èdip, amb tiet en lloc de pare?

–Sense traumes: he seguit una carrera independent, que no m'hagués de sentir dir si era família de tal. Una cosa és la figura pública i l'altra la persona: de portes endins, Josep Carreras és el tiet, amb les seves virtuts i els seus defectes

Per a més informació consulti l'edició en paper.