Qualsevol guerra comporta una munió de desplaçats. Alguns fugen per haver-se convertit llur indret de residència en zona de batalla, molts perquè el bàndol contrari és a les portes de llur vila o ciutat, i també n'hi ha d'altres que parteixen per causa de llur ideologia. En qualsevol dels casos, el mòbil inicial no és un altre que la por. Por a ser detingut, empresonat, torturat i assassinat sense haver comès cap crim (en el cas de les dones, a aqueixa barbàrie esglaonada, s'hi ha d'afegir la violació). La guerra pot ser èpica en els versos d'Homer, però en termes humans sempre és una catàstrofe i una objectualització de tot ésser viu. Malauradament, des d'aquells temps heroics de la Grècia arcaica, Europa s'ha vist sacsejada de manera periòdica per conflictes, que assoliren la seva apoteosi el segle passat. En tots, el Principat d'Andorra va esdevenir un somni, un refugi, la tranquil·litat de la pau; i el seu tarannà acollidor i respectuós va fer que molts individus, i d'ideologies contraposades, hi trobaren l'espai que desitjaven.

Durant la Guerra Civil espanyola, foren, evidentment, diverses les persones que contemplaren la frontera del riu Runner com a meta anhelada i salconduit a l'existència: polítics, escriptors, religiosos, nacionalistes… d'una zona i de l'altra, fugint dels uns o dels altres, amb perspectives de redreçament vital o amb l'angúnia de no saber quin serà el seu futur… Entre aquestes persones que passaren per Andorra en algun moment de la guerra que sacsejà el país veí entre 1936 i 1939, hi havia un rector: José María Escrivá, és a dir, el futur sant Josemaría Escrivá de Balaguer (1902-1975) qui, amb una colla de set companys, arribà al nostre país el 2 de desembre del 1937.

Alfred Llahí i Segalàs (1969) i Jordi Piferrer i Deu (1942) publicaren, en el setanta aniversari d'aquella estada de sant Josemaría al Principat, el llibre Andorra: terra d'acollida (2007), un excel·lent volum que desentranya els nou dies (del 2 al 10 de desembre) que el futur sant aragonès residí a l'hotel Palacín d'Escaldes-Engordany.

Per a això, els autors se serveixen del diari d'aquelles jornades, composat entre diverses mans, i d'altres records dels amics del líder religiós apareguts en obres més recents, com Soñad y os quedaréis cortos de Pedro Casciaro Ramírez (1915-1995); a banda d'aquest, i d'una completa bibliografia, els testimonis de Francisco Botella, Miguel Fisac, José María Albareda, Tomás Alvira, Juan Jiménez Vargas i Manuel Sáinz de los Terreros, que són els noms dels qui l'acompanyaren en aquella fugida.

Sant Josemaría és en aquell moment un home encara relativament jove, a punt de complir 36 anys, i ja en feia nou (el 2 d'octubre del 1928) que havia creat l'obra per la qual li vindria la reconeixença, la fama i la santedat: l'Opus Dei. El seu llibre principal, Camino, no seria publicat fins a l'acabament de la contesa espanyola, el 1939, a la ciutat de València, tot i que n'havia tret ja, el 1934, una primera selecció d'aforismes. En Andorra: terra d'acollida, és sens dubte sant Josemaría el principal protagonista, però el relat que fan Llahí i Piferrer és coral, i per mitjà d'ell ens assabentem de les malalties, els problemes, els nervis, l'excel·lent acollida, les gestions, els encontres… que tingueren aquests vuit homes en perill de mort per professar la fe catòlica. Si s'estigueren més d'una setmana a Andorra fou contra la seva voluntat, perquè l'objectiu era arribar, el més ràpid possible, a la zona dominada per la coalició nacional a través de la frontera d'Irún, i reprendre a Burgos l'activitat acostumada.

A banda d'aqueixa secció central, plena d'informacions i documentadíssima, el llibre fa una introducció bàsica al que fou la fugida des de Madrid per territori espanyol fins al Principat, dóna unes breus notes biogràfiques dels expedicionaris, i parla també de la segona vegada que sant Josemaría va visitar el nostre país, l'any 1943. A més a més, el llibre de Llahí i Piferrer va acompanyat d'un apèndix fotogràfic, amb obres de Valentí Claverol, que mostra panoràmiques, justament d'aquella època, de les diverses localitats on estigueren els vuit ciutadans espanyols. Entre elles, l'única imatge que existeix de sant Josemaría a Andorra (i que també il·lustra la coberta del llibre): hi veiem el futur sant, envoltat de les persones del seu grup, dempeus i al centre, amb un mocador a la gola i roba de color fosc.

Una de les sorpreses del volum és el seu vessant, diguem-ne, pràctic. En l'última secció, trobem plànols, mapes, notes… per tal de realitzar els mateixos recorreguts que el futur sant i els seus set amics van fer en territori andorrà, des del Mas d'Alins fins al Pas de la Casa.

Aquesta voluntat d'incorporar la història recent a l'excursionisme és una gran idea que, a Espanya, s'hi veu en la creació el 2002 de l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, la qual disposa d'una completíssima pàgina web per tal de resseguir les petjades de sant Josemaría en els últims 80 km que el separaven de la llibertat, quelcom pel qual escrigué, parlà i lluità durant tota la seva vida.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.