Carolina Serra, directora de l'Escola Especial de Nostra Senyora de Meritxell, al seu despatx, a Santa Coloma Foto: ÀLEX LARA

Carolina Serra dirigeix l'Escola Especial de Nostra Senyora de Meritxell (EENS) des de fa 25 anys i ha vist com la petita escola amb vuit alumnes a l'inici, s'ha fet gran, en tots els sentits, per atendre els 325 usuaris d'edats compreses entre 0 i 73 anys, que és l'usuari més gran del centre, segons explica la directora.

–¿Els usuaris de l'EENS comencen a ser grans?

–Realment, persones grans no en tenim, és una població nova, sobretot amb discapacitat intel·lectual. Però és un fet que envelleix i ja hem organitzat tres jornades formatives sobre el tema, perquè caldrà comptar-hi. No fa tants anys, aquesta població moria més jove perquè sovint presenta altres patologies associades com ara cardiopaties, en canvi ara viu més anys i té unes necessitats com tots nosaltres, diferents de les que tenen els nens o els joves.

–¿Perquè s'ha allargat l'esperança de vida? ¿pels avenços en medicina, la higiene i la qualitat de vida?

–Sense dubte pels avenços en medicina però sobretot pel tracte. L'assistència que se'ls dona fa que tinguin una esperança de vida molt propera a la de les persones sense discapacitat. De tota manera, la nostra missió se centra més en la estimulació precoç que és l'etapa de 0 a 4 anys, l'etapa en que els nens o estan a casa o a la guarderia, i en què fem una intervenció primerenca que és la més important de cara a la vida futura d'aquestes persones. És quan el dèficit es diagnostica de seguida per intervenir de seguida.

–¿Un dels espais que es van destacar en la inauguració del nou centre és la guarderia, té a veure amb aquest programa?

–No teníem un espai adequat per desenvolupar en les millors condicions el programa de detecció precoç. Estàvem a la cinquena planta de la residència, ara estem a la planta baixa del nou edifici. L'espai és molt més proper als pares i s'hi han fet els espais que calen per desenvolupar el programa. De fet, l'entorn és similar al d'una escola bressol ordinària, tot i que més petita, no tenim un gran nombre d'infants, ni tots s'hi queden tot el dia. Venen, fan una sessió i se'n tornen a casa a no ser que la família necessiti que els guardem perquè les escoles bressol ordinàries no poden assumir la guarda de l'infant.

–¿També era necessari reformar la resta d'espais de l'Escola?

–L'espai que hem reformat estava igual que quaranta anys enrere, quan es va construir l'edifici. A més de més gran, lluminós i solejat, necessitàvem fer una reforma interior primer per posar-lo al dia i segona, per fer espais més adequats a les distribucions actuals dels usuaris. Tenim un gran nombre de persones als tallers ocupacionals, són persones que no poden treballar fàcilment en empreses ni tan sols amb suport.

Venen en un horari similar a l'horari escolar, de nou del matí a cinc de la tarda, també es poden quedar a dinar aquí però no tenen tantes vacances com a les escoles. Fem algunes vacances per Nadal i Setmana Santa i la nostra gran parada és a l'agost.

–¿O sigui que l'EENS no és ben bé una escola?

–Vam néixer com una escola especialitzada quan al país no n'hi havia cap altra i en un temps on les escoles eren molt poc integradores, no acceptaven nens amb limitacions, cosa que ja no és el cas. La tendència s'ha invertit i afortunadament, les escoles ordinàries són molt integradores, de manera que només tenim un grupet molt petit de nens en edat escolar, perquè tenen patologies molt severes i no poden integrar una escola ordinària o bé no els aporta res perquè no poden gaudir del contacte amb els altres nens. Ara, escola és el que menys som.

–¿Els nens que ateneu van doncs a l'escola ordinària?

–Un alumne amb discapacitat pot rebre suport a l'escola ordinària per part d'una mestra especialitzada, en logopèdia o psicomotricitat, o simplement d'acompanyament a la sortida de l'escola. Tot això es valora a través d'una comissió de seguiment en la qual participen els ministeris de Salut i Benestar i d'Educació. El personal que està a les escoles no ve gaire aquí sinó és per reunir-se amb la cap. És la millor manera de que el nostre personal també s'integri a l'escola, perquè ha de treballar, colze a colze, amb la tutora de la classe o els psicopedagogs de les escoles.

–¿O sigui que teniu pocs residents i alumnes fixes?

–Algunes persones pateixen pluridiscapacitats. Són persones que tenen alhora limitacions intel·lectuals i físiques, no és la nostra població de referència, el gruix nostre són les persones amb limitacions intel·lectuals, però també intervenim en la discapacitat física en alguns casos, recentment el ministeri comença a treballar prop de les empreses per a la integració laboral de les persones amb discapacitat física, com ara de mobilitat però també les de sordesa o de ceguesa.

–¿Teniu problemes per trobar personal?

–Les necessitats de personal estan directament determinades per la quantitat d'usuaris que tenim, no pels espais. El personal que tenim és el mateix, però fluctua en funció de la demanda. La tendència és augmentar o estabilitzar-lo, però no disminuir perquè no hi ha un descens d'usuaris, tot i que molta gent hagi marxat del país en perdre la feina.

–¿Hi ha molta rotació en una feina vocacional com aquesta?

–La gent és bastant estable. No hi ha moviments importants de personal malgrat que som una empresa gran, tenim prop de 140 treballadors. I molt poca gent comença a treballar aquí i al poc temps hi renuncia. Realment, la gent s'hi troba bé.

–¿Quin perfil té el treballador?

–Tota la gent que estudia en entorns de l'educació o sanitaris i en els últims anys gràcies a la formació que s'imparteix tant a Andorra com a la Seu, comencem a tenir bastants treballadors que fan formació professional social i sanitària, que són professions orientades cap a les persones amb discapacitats o la gent gran.

–¿La vostra és una institució totalment privada?

–Som una associació sense ànim de lucre que va néixer per crear aquesta escola, que és privada. Del que era fa 40 anys, una escola petita amb vuit alumnes, ha passat a ser una estructura molt gran amb molts empleats i usuaris, molt diversificats i molt distribuïts per tot el territori. Tenim personal treballant a totes les parròquies atenen alumnes que estan a totes les escoles.

–¿Com manteniu l'EENS, els usuaris paguen el servei?

–El nostre sistema és facturar cada mes una part de la despesa a la CASS i l'altre al Govern, en funció dels serveis i els tractaments que prestem a l'usuari. Seriem com una privada concertada si ho comparem amb una escola espanyola, perquè també tenim finançament privat. La distribució en percentatges seria un 50% per al Govern, un 30% per a la CASS i un 20% a càrrec dels ingressos propis que en una part important són les aportacions de les pròpies famílies que paguen una quota per als fills. També tenim 800 socis, donacions i convenis amb entitats privades, com ara els bancs. La BPA ens ajuda molt a través de la seva fundació. No hem deixat mai de banda el finançament privat.

–¿La implicació del sector privat és prou important?

–És bo que una entitat com la nostra tingui una part de finançament privat, ja sigui a través de la societat civil, del teixit empresarial o del teixit financer. És una bona oportunitat per a les empreses de demostrar que s'impliquen en els programes de responsabilitat social corporativa. Cosa que es pot fer, no només amb aportacions dineràries, sinó integrant treballadors amb limitacions a les plantilles.

–¿Quan va entrar a treballar a l'EENS?

–Tenia 27 anys, era molt jove. Vaig entrar com a educadora, la junta va decidir nomenar-me als 30 anys com a directora, en tinc 55. No he deixat el lloc, tot i que les circumstàncies han canviat molt. En aquell moment només teníem 50 usuaris i només havíem començat a fer petites experiències d'àmbit d'integració escolar i d'integració laboral. El gran creixement de l'entitat ha estat possible gràcies a la implicació de tots. No només de les famílies dels usuaris, sinó també del Govern i de la societat en general, que ha fet un gran esforç integrador.

–¿Quan estudiava pensava que acabaria treballant aquí?

–Sóc psicòloga i molts dels meus companys també ho són. És una formació molt pròpia a aquesta feina. La psicopedagogia també. De fet, vaig fer pràctiques en aquesta escola mentre estudiava.

Per a més informació consulti l'edició en paper.