A peu d'obra Sabater posa davant de Noblesse du temps, que ja regna a la Rotonda, ahir. Foto: TONY LARA

Apassionant i envejable, la vida d'Enric Sabater (Corçà, Girona, 1936), que de fotògraf free lance va passar a ser el secretari personal de Salvador Dalí des del 1968 fins al 1981. Resident al Principat des dels anys 60, és l'afortunat propietari d'una ingent col.lecció daliniana. Al 1999 va donar al Govern Noblese du temps, la monumental escultura que des de la setmana passada se- nyoreja la Rotonda. Les memòries d'aquest home que va tractar en la intimitat no solament Dalí, sinó també Josep Pla, es publicaran al 2012. Per cruspir-se-les.

--¿Estava desaprofitada, a Encamp, Noblesse du temps?

--En un sol dia a la Rotonda s'ha fotografiat amb l'escultura més gent que en els cinc anys que es va estar al Prat Gran. He de dir que em vaig sentir decebut des del primer moment: no em van convidar a la inauguració i la van col.locar al pitjor lloc possible. I van deixar que es deteriorés fins a l'estat llastimós que feia quan la van retirar. A algú se li hauria de caure la cara de vergonya.

--¿És cert que Dalí el va fitxar fascinat per la cèlebre foto que li va fer amb la mosca plantada al seu genial bigoti?

--No. És una mistificació. La foto és meva, sí. Però li vaig fer anys després. La veritat és que ens vam conèixer quan feia de fotògraf. L'agència em va encarregar una sèrie d'entrevistes i vaig trucar a la porta de casa seva, a Portlligat, com tants d'altres. Primera sorpresa: em va demanar un ronyó per l'entrevista. Diners que jo no tenia, és clar. Però va acabar accedint. Crec sincerament que els dos fets decisius perquè es fixés en mi van ser que jo era fill de Corçà, al Baix Empordà, i sobretot, que era íntim amic de Josep Pla, per qui sentia una admiració enorme.

--S'hi va quedar 12 anys. ¿Quina era la seva feina?

--Els primers quatre em va tenir del matí al vespre a l'estudi, explicantme cada pinzellada. Al cap d'aquest temps es veu que vaig aprovar l'examen. El seu i el de Gala, és clar. Sense la seva aprovació, no hi havia res a fer.

--Per agradar Gala, ¿calia ser un efeb?

--En el meu cas, no, evidentment. La preocupació de Gala era que Dalí estigués ben atès i que no es descuidés de la feina, així ella podia fer la seva. Aquest era el tracte.

--Sembla que parli més d'una societat mercantil que no pas d'un matrimoni.

--S'estimaven molt, és indiscutible, però a la seva manera. A Gala li feien il.lusió els nanos de 17 o 18 anys; ell ho sabia i ho acceptava. Si eren aquí se n'anaven al castell de Púbol mentre ell es quedava a Portlligat; a Nova York, Gala tenia un apartament per a les seves trobades al costat de l'hotel Saint Régis.

--I Dalí, ¿tenia a canvi el seu harem?

--Ell vivia sempre envoltat de senyoretes. I també de transvestits, que li feien de models: en Les set arts, la dansa està representada per una parella de tranvestits.

--¿Què hi ha de cert en els rumors que Gala li triava les noies?

--Pura rumorologia. Quan es va morir, tothom que s'havia creuat un dia pel carrer amb Dalí es va atrevir a escriure un llibre de records. Plens de bestieses inventades, és clar. I d'aquí surten les suposades orgies.

--Passats el meritatge, ¿quines eren les seves funcions com a secretari?

--Em van oferir que em cuidés de la part comercial, inclosos els olis, que fins aleshores havien gestionat exclusivament Gala i Dalí. I em va tocar viure aquesta vida més íntima: els acompanyava en els seus viatges, dinava i sopava amb ells. Sóc conscient que no és mèrit meu: va coincidir que en aquell moment de la seva vida necessitaven un home de confiança amb altres atribucions.

--Fins que al 1981 també se la retiren a vostè, la confiança.

--Cap al 1980 la forma com Gala tractava un home envellit que no podia ni agafar el pinzell jo no la podia admetre. La gota que va vessar el vas va ser veure com a esquenes meves autoritzava autèntics gàngsters a traficar amb l'obra de Dalí. Vaig advertir a la Generalitat que si allò continuava, el mercat s'inundaria d'obra falsa. Així va ser, però jo ja no hi era.

--¿Va mantenir el contacte amb Dalí, després del seu comiat?

--Vaig tallar del tot. No el vaig veure mai més. Hi van influir certes persones que jo creia amigues i que aleshores em van trair.

--¿Antoni Pitxot, potser?

--Pitxot és el mentider més gran que ha parit Cadaqués. A mi no em va fer res, però va entrar en una sèrie de jocs bruts que tenien per víctima un Dalí senil que en aquell moment pesava 35 quilos i no sabia ni qui era. I això no es fa.

--¿D'on surt la mala fama que acompanya els secretaris de Dalí?

--Aclarim que a mi ningú no m'ha acusat mai de res. Quan es parla de secretari de Dalí, cal posar-hi noms.

--Dalí, ¿era un geni?

--Més que un geni: un superdotat.

--Si l'hagués amb una sola paraula...

--Dues: generós i intel.ligent.

--¿Un defecte... que es pugui dir?

--Ni que es pugui dir, ni que no es pugui dir. Era una bona persona.

--¿L'avarícia, potser, seguint el mite encunyat per Breton amb l'anagrama Avida Dollars?

--¡Però si no sabia ni el que era un dòlar! Qui portava els comptes era Gala. Ell se'n despreocupava absolutament. I es va fer tips d'ajudar refugiats espanyols que s'havien hagut d'exiliar per motius polítics. D'això ningú no se'n recorda, ara.

--Penosos, els últims anys...

--I gravíssimes les mentides que van arribar a posar en boca seva, amb l'únic objecte d'esprémer econòmicament un home que no sabia ni com es deia. Ells --entre d'altres, Descharnes i Pitxot-- es va erigir en els intèrprets de la voluntat de Dalí.

--¿Tan desvalgut estava?

--Vaig marxar a principi del 1981, però és que ja al 1980 jo li posava un pinzell lligat amb una canya a les mans i no podia sostenir-lo i molt menys pintar. Després van aparèixer un individus que deien que Dalí havia pintat no sé quin quadre. Que m'ho expliquin.

--I Gala, ¿era la bruixa que se'ns ha dit?

--Era una dona molt intel.ligent, grandíssima lectora, que va salvar el jove Dalí de les seves tendències autodestructives. Crec que sense Gala, Dalí no hagués arribat mai a convertir-se en Dalí.

--Fa la sensació que, a Catalunya, Dalí és més admirat que estimat. ¿Per què?

--En cap persona és més certa la màxima que diu que ningú no és profeta a casa seva. Jo sóc molt feliç que Andorra tingui Noblesse du temps. A Barcelona, els successius alcaldes fa anys que diuen que li dedicaran un carrer. Encara esperem. Això és molt significatiu.

--¿Què pensaria de la prohibició dels toros aprovada pel Parlament de Catalunya?

--El vaig acompanyar a incomptables corrides, tant a Figueres com a Barcelona i Ceret. I va tenir gran amistat amb toreros com ara Dominguín i Chamaco. Estic segur que s'oposaria a la prohibició en nom de la llibertat. ¡Però si ara la Conselleria de Comerç de la Generalitat vol eliminar els motius taurins de les samarretes de records! Pura política.

--Íntim de Pla i secretari personal de Dalí. ¡Quina enveja!

--Treballar amb un geni no és fàcil. Et poden sortir per on menys t'ho esperes. Recordo un dinar de Nadal que jo estava amb la família, a casa, i em truca des de París exigintme que m'hi presentés a les 5 de la tarda, que em necessitava. Un altre dia, a Nova York, se li va posar entre cella i cella que volia un elefant. ¡En ple Manhattan! Era una llumenera, però determinats de- talls de la vida diària se li escapaven: era incapaç de calcular el temps que separa París de Cadaqués, però també de posar la fulla d'afaitar a la màquina o d'encertar amb la clau al pany de la porta. Necessitava algú que l'hi fes. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.