Foto: EL PERIÒDIC

Escriptor. Nascut l’any 1941, va passar la infància entre Escàs i la Barcelona de la postguerra, «una terra dura, però de grans valors».

–¿Bon nen o més aviat trapella?

–Trapella i entremaliat. Anàvem a robar ous dels nius amb nens de cal Colat, quan a casa teníem ous de gallina. Després, de l'època de Barcelona, recordo que anàvem a trencar aquelles cortines que hi havia a les portes, amb peces subjectades amb clips de ferro, al carrer Calaf-Santaló, davant del Mercat de Galvany. Aleshores ens les emportàvem com si fossin les cabelleres que els apatxes tallaven dels soldats de l'exèrcit dels Estats Units. Trapella, trapella...

–Entenc que feien molta vida al carrer.

–Aquí a Andorra no hi havia carrers; a Escàs, a la Massana, només hi havia camins. Vaig passar la meva infantesa entre Escàs i Barcelona. Passava sis o set mesos a Andorra. Era l'època de la postguerra i almenys aquí hi havia menjar. A Barcelona, on vaig créixer, no. Arribava aquí a l'estiu i no marxàvem fins a l'octubre o al novembre. Només un cop en tots aquests mesos, per la Fira d'Andorra la Vella, el dia 27, baixàvem d'Escàs per un caminet i la carretera polsosa amb l'antic túnel. A Barcelona sí que hi havia carrers. Com que sempre he estat delicat de pulmons, amb el primer refredat ja no sortia de casa. Llavors, des del balcó, apuntava els cotxes que passaven. En una tarda potser en passaven quatre.

–Tant Barcelona com Andorra eren molt diferents aleshores.

–L'Andorra del meu cor és aquella. Però no es pot viure només de la nostàlgia o els records. Aquest era un món molt personalitzat: «bon dia», «bona tarda»... Quan hi havia un mal de ventre, que deia la meva mare, tots els veïns acudien i fixi's que encara ha quedat una reminiscència d'això en aquelles velles parròquies –em sembla que a Andorra la Vella també, però no tant–: quan hi ha un mort, els veïns s'ocupen de l'enterrament.

–¿I Barcelona?

–El meu barri... Avui dius «Calaf-Santaló» i és dels rics. Però el meu pare era taxista. Els meus primers records d'allà són dels anys 1946-1947. Recordo els estraperlistes al Mercat de Galvany, el fred i també molt veïnatge. És a dir, no va ser un trencament entre Escàs i Barcelona.

–Ha comentat que, quan estava malalt, apuntava els cotxes que passaven...

–Sí, per exemple quan tenia la grip. El meu pare era taxista, amb un taxi de gasogen: eren cotxes que feien servir les pellofes d'ametlla com a combustible. A final de la dècada de 1940, a Barcelona, molts taxis eren de gasogen.

–¿I què apuntava dels cotxes?

–La matrícula. De petit tenia tres dèries: primera, apuntar els cotxes que passaven; segona, apuntar totes les pel·lícules que feien i, tercera, el diari. Abans d'anar als Escolapis, quan tenia set o vuit anys, el meu pare portava el diari a casa i llavors jo veia les estrenes: Simbad el marino, Mujercitas, Robin de los bosques...

–¿Li agradava llegir?

–Molt. El primer llibre que em vaig poder comprar va ser gràcies al vicari de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona i va ser una primera edició del Canigó de Verdaguer. Després, quan ja estudiava a Can Colapi –els Escolapis de Travessera amb Balmes–, llogàvem els llibres. Al costat de Travessera hi ha una plaça on hi havia els caballitos. Doncs just allà van començar a llogar llibres, i jo hi anava amb els primers sous que vaig tenir, amb dotze o tretze anys. Així vaig llegir Graham Greene, Simone de Beauvoir, Sartre, Walter Scott... Sóc una persona de llibres. És més, sóc una persona del paper escrit.

–¿M'està dient que no li agrada el llibre digital?

–No, no m'agrada. La Biblioteca de la Massana em volia digitalitzar Notícia de la Massana i jo els vaig dir que no.

–¡És un romàntic!

–No, sóc molt mediterrani: vull mirar, tocar, acaronar, olorar...

–Molt arrelat a la terra...

–Sense la terra, no seria res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.