PUBLICITAT

La meva vida amb russos (i russes)

  • Chmiel recull a ?El síndrome de l'isard' l'anecdotari de quinze anys com a operador de turisme eslau
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Portada del llibre. Foto: EL PERIÒDIC

N'hi ha que encara no han acabat de pair Les bicicletes no es mengen, el rotund, perspicaç recull d'articles de la nostra russa titular, Alexandra Grebennikova, i va Thomas Chmiel i publica El síndrome de l'isard (Finis Terrae), un breu, simpàtic i (en ocasions) hilarant volum que recull en un centenar justet de pàgines un grapat d'anècdotes que tenen el turista rus com a protagonista absolut. Protagonista i –diguem-ho tot–també víctima, perquè Chmiel retrata les sortides, manies i dèries d'aquest nou mannà que és el turisme eslau –i que duri– sense pèls a la llengua. Com quan descriu el «famòs maquillatge» –diu ell– de la dona russa: «Llavis vermells, pertanyes negres i contorn d'ulls blau: la típca bandera enclastada a la cara de barbilàndia». Fent amics des del minut u.

Però, ¿qui és aquest Chmiel que gosa posar-se a la gola del llop? Doncs el cap dels agents de l'operador Natalie Tours al nostre racó de món. Ras i curt: per les seves mans passen anualment més de 10.000 dels nostres russos. És el seu mercat, i s'hi dedica des de fa quinze anys, quan va aterrar en una Andorra en què el turista eslau era encara una mena de mena de marcià. En resum, que sap del que parla. Tant, que ha diagnosticat, per començar, aquesta nova síndrome, la de l'isard, i no per l'hotel sinó per la bestioleta aquesta amb què els nostres honorables caçadors es distreuen les avorrides tardes de setembre. I la descriu així: «Conjunt de comportament sense lògica ni sentit, un acte surrealista producte d'una ment espessa o directament retorçada. i que tan sols entenen els que pateixen la mateixa síndrome». Els seus clinets russos, cal suposar, però també ell mateix, com admet amb ironia preventiva: «Mai vaig pensar que la síndrome de l'isard es convertiria en mi en una malaltia crònica». Pel que es veu, s'equivocava.

¿I com són, aquests exòtics russos tocats de l'isard? Chmiel –polonès de naixement, actor professional en la joventut i visionari vocacional: dos anys enrere pretenia portar a Andorra el Cirque du Soleil– posa la seva mirada d'entomòleg en la colla de paios de dos metres que es munten una farra a base de vodka i caviar –però en pilotes–a la piscina de l'hotel Panorama, però també en el distingit empresari que li encoloma al guia la dona perquè l'acompanyi de compres mentre ell fa vida de club. De club de senyoretes, s'entén. Amb una isardiana reflexió final: «El bisbe prohibeix la prostitució a Andorra, perè en canvi no ho fa a la Seu, on viu. No ho entenc».Chmiel se les ha d'haver amb un exgeneral soviètic, veteraníssim de l'Exèrcit Roig, que s'instal·la a l'aparthotel Sany del Pas amb dos camàlics que no saben esquiar; amb una inquieta esposa de magnat –amb seu a l'Hermitage de Soldeu, per cert– a qui ha de proveir de prestigiós odontòleg –com ho llegeixen– per satisfer les seves curioses fantasies sexuals; i amb una una família –pare, mare i filla– talla XXL que desembarca al Buda i es fa servir tots, absolutament tots els plats de la carta per anar-los tastant com si es tractés d'un bufet lliure. El compte, a l'abast només d'una butxaca d'oligarca: 882 euros.

Entre les moltes anècdotes que Chmiel explica de primera mà, em permetrà el lector que m'entretingui en la preferida: en certa ocasió que un grup de guies endrapava un tiberi al Papanico, l'autor li va demanar a la col·lega russa que seia al cap de taula, i a qui tothom es referia (en privat) com a Yebanco: «Yebanco, ¿que em passaries els setrills?» I es va trobar un rosari d'insults per resposta: «Fill de puta, maricó de merda, polac fastigós!». ¿Què havia passat? Que al bo de Chmiel la llengua (russa) li va jugar una mala jugada. Com li va explicar Dima, «en rus existeix la prauala vebat, follar, i yebanco n'és un derivat que significa folladora». Però amb bon humor, sempre se'n pot treure una lliçó: la d'aquella nit al Papanico, diu Chmiel, és que cal estudiar idiomes. I no dir-li yebanco a una russa. Tot això, ja ho saben, a El síndrome de l'Isard.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT