Alberca, durant l'entrevista amb EL PERIÒDIC al seu despatx de fiscal general Foto: TONY LARA

FISCAL GENERAL.

Alfons Alberca fa aproximadament un any que va accedir al càrrec de fiscal general. Explica els canvis que representa passar a dirigir la Fiscalia i la tasca que aquesta realitza.

–Ja fa un any que va accedir al càrrec. ¿Com el valora? ¿Quins canvis comporta passar a ser fiscal general?

–El canvi és de responsabilitat. De ser una peça important, com un fiscal adjunt, a tenir un mandat constitucional de dirigir la fiscalia en el seu nivell jeràrquic més alt, el que ha de guardar la unitat, el principi jeràrquic...

–¿Quines són les funcions de la fiscalia? A vegades se'n parla molt però no se sap ben bé.

–L'àmbit d'actuació de la Fiscalia és molt divers. La gent coneix molt el sentit, si voleu, repressiu de l'acció penal, que l'ha exercit en nom de l'Estat, de la societat. Molta gent ho confon amb el Govern, i són conceptes completament diferents. La Fiscalia no és un òrgan del Govern. Tenim una relació evidentment molt important, però si mirem la Constitució i l'organització, la Fiscalia està dins el poder judicial i no de l'executiu. Per tant tenim una independència, encara que el Govern, i així ho diu el nostre estatut, pot adreçar, perquè és qui marca la política criminal de l'Estat, línies generals per escrit de política criminal, però no de casos concrets. Les línies d'actuació van molt més enllà del que és el dret penal. Hi ha tota la part del dret constitucional, la del registre civil i tota la part de menors, incapaços, absents, persones que requereixen una especial protecció a nivell civil, que és bona part de la nostra feina i que requereix molt la presència física d'un fiscal.

–¿Potser ocupa més feina aquesta part i no tant la penal?

–La part de l'àmbit penal és la més gran de totes. És moltíssim més. La immensa majoria dels informes són de dret penal. Ara, de dret civil, aquest any per davant la Batllia, per exemple, han crescut en 200 o 300 els informes que s'han evacuat.

–O sigui, a més d'augmentar les causes penals, també ho fan les civils.

–En les que participem nosaltres sí.

–En resum, més feina i els mateixos recursos.

–Els mateixos recursos, o potser distribuïts d'una altra manera. També és qüestió d'organització i distribució de rols. He d'agrair molt a tot el personal de la fiscalia, no només als fiscals adjunts, a qui vaig demanar de fer unes coses a nivell personal, de personació, de treballar més amb els magistrats i els batlles, en qualsevol àmbit d'actuació, seguint els dossiers personalment amb desplaçament amb ells. Durant els primers vuit mesos de l'exercici teníem un fiscal adjunt menys; de secretari judicial, si en tenim tres pressupostats des de fa més de tres anys, no s'havia proveït una d'aquestes places fins aquest octubre, i per tant hi havia una persona menys; i de personal administratiu, una de les tres que tenim va marxar a la primavera, i amb la llei de contenció no es pot proveir la plaça i la tenim buida. Per tant tothom ha hagut d'assumir feina d'altres.

–¿Com es valora l'augment de les causes penals, i en concret dels delictes majors?

–El que és important de saber és que la lectura de les dades estadístiques que nosaltres facilitem pot ser diversa. És la realitat aparent, és a dir, la realitat que nosaltres coneixem és la que ens arriba d'un fet delictiu i que s'investiga i hi ha denúncia. Per tant, hi ha una xifra oculta que no la sabrem mai. Aleshores, els augments poden donar-se a diverses raons. Pot ser que hi hagi hagut més persones disposades a denunciar; pot ser que hi hagi hagut un increment real de la criminalitat; però sempre s'ha de pensar que és un nombre molt relatiu i que les xifres andorranes són relativament petites.

–És l'exemple dels accidents de trànsit. D'una víctima mortal a tres, hi ha un creixement del 300%.

–Però, en aquest cas té una incidència no només numeral sinó també en el bé jurídic protegit. És a dir, en realitat el codi penal és el negatiu fotogràfic de la Constitució. Tot allò que la constitució no permet, el codi penal ho prohibeix. Per això el codi, quan comença a dir els delictes, el primer és contra la vida. Per tant si hi ha tres morts, o set, malgrat només siguin quatre causes més, són quatre persones menys. Aquí sí que cal tenir molta cura d'evitar aquestes conductes, perquè malgrat sigui petit el nombre absolut, el bé protegit és molt gran. I això també és part de la meva feina, de tenir cura d'aquelles conductes o de previsió d'aquelles conductes, perquè la previsió sempre ha d'anar davant de la repressió. Com més eduquem i més previnguem amb els joves, probablement menys conductes antisocials tindrem.

–Va comentar que a nivell dels accidents de trànsit es treballaria més al costat del Servei de Policia en la prevenció amb penes «plenament dissuasives». ¿Què vol dir això?

–Qui imposa penes són els jutges, nosaltres el que fem, dins del que marca el legislador en les penes que considera exigibles, és adequar-les a les circumstàncies concretes de les persones i dels fets. La pena té una doble vessant. Una retributiva cap a la víctima. Una altra coercitiva cap a l'autor, però dins d'aquesta hi ha dos principis, un de caràcter general que sigui dissuasiu de forma general, i una altra no només coercitiva sinó dissuasiva respecte de la pròpia persona. Per tant, si s'observa un increment de determinades conductes, perquè potser a nivell social s'aprecia un menysteniment de la norma que és exigible, doncs augmentar la pena demanada pot ser dissuasiu per terceres persones.

–¿Pot posar un exemple?

–Els homicidis imprudents, els que són per causa greu, el codi penal preveu penes importants no únicament a nivell de privació de llibertat sinó també a nivell de retirada de permís de conduir. Hem observat que per exemple una de les conductes que s'accelerava i que el codi penal marca com a greu, és aquell que fa conductes imprudents conduint, conducció temerària sense resultat. La diferència entre el codi del 2005 i el del 1990 és que ara no es grava el resultat sinó el fet imprudent. La gravetat de la conducta imprudent de la persona. Si vostè fa una imprudència brutal, perquè avança a altres cotxes dins un túnel en línia contínua, sense fars, i els que vénen per l'altre carril s'aparten i no hi ha cap accident, perquè els altres s'han apartat i no perquè vostè no hagi fet la gran imprudència, aquesta imprudència és molt greu, i el codi reconeix que li és exigible una conducta conforme la norma. Se li exigeix a tothom i vostè ho trenca, i amb la seva imprudència és un perill pels altres. D'aquestes n'hem tingut, i bastantes, i s'han demanat penes que són privatives de llibertat. Que després es suspèn l'execució de la pena i se li dóna a la gent la possibilitat d'estar en condicional, que vol dir estar en període de prova i demostri que el seu comportament és correcte amb la societat. A part de la privació del permís de conduir. Per tant, modular aquestes penes de privació de llibertat és una fórmula, jo crec, no només sancionadora sinó també correctiva.

–Els espanta.

–Bé, els espanta per un costat i els ensenya d'un altre. Per exemple una persona que té una alcoholèmia, la primera vegada se li donarà una pena suspensiva, o suspesa en la seva execució. A la segona vegada se li demanarà molt probablement que faci un tractament, o com a mínim una pericial que demostri que té un problema amb l'alcohol, i per tant la seva llibertat molt probablement s'adequarà a que segueixi un tractament, per evitar, sobretot, la seva problemàtica, que és si té una dependència de l'alcohol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.