• Els historiadors de la UdG qualifiquen de «limitat» i «maldestre» el pintor del retaule de Sant Miquel

Vista de la nau amb el retaule de sant Miquel i sant Joan Baptista al fons i les pintures mirals d'Oromí a l'absis. Treballant'hi Mireia Vidal, Mireia Tarrés i Lourdes López. Foto: àlex lara

No els va impressionar gaire, la veritat, el retaule de Sant Miquel de la Mosquera, als historiadors de la Universitat de Girona que ara fa quatre temporades van catalogar el barroc nacional i que van posar nom i cognom a dues de les estrelles del nostre segle XVI: els Mestres de Canillo (Miquel Ramells) i d'Ansalonga (Jeroni d'Heredia). I això que és un dels rars exemplars de retaules pictòrics d'aquest racó de món –junt amb els de Sant Miquel d'Ansalonga, Sant Cristòfol d'Anyòs i Sant Pere del Serrat, ja que en parlem. Per als investigadors catalans, l'autor anònim del retaule encampadà –que daten entre el 1590 i el 1610 a partir de les estampes flamenques que li van servir d'inspiració– és un simple artesà «de molt poca entitat tècnica i destresa», amb «evidents i greus limitacions respecte als conceptes fonamentals de la representació» i a qui li costa déu i ajuda, com si fos un manel qualsevol, «suggerir els volums i la profunditat». Encara més: el nostre pobre artesà, conclouen els implacables gironins, mostra «enormes dificultats per construir les estructures anatòmiques dels personatges de forma versemblant i proporcional», i disposa d'un repertori de tipus humans, sentiments i expressions «ben escarransit».

L i retreuen, en fi, un regust arcaïtzant, i que treballi a finals del XVI d'acord amb uns estàndars iconogràfics que als països civilitzats havien caducat a començaments de segle. Val a dir que també hi atinen a veure algun rar mèrit. Especialment, diuen, en el cos central, amb les dues figures dels titulars del retaule –sant Miquel, a l'esquerra de l'observador, i sant Joan Baptista– i les escenes que n'il·lustren la vida i miracles. Li re coneixen fins i tot l'«encant» de recrear les ambientacions històriques amb episodis i personatges coetanis. Per exemple, l'episodi francament gore de Salomé servint en safata el cap de sant Joan Baptista a l'alegre colla d'Herodes, vestits tots per a l'ocasió amb curioses però molt extemporànies porres. No és l'única llicència que es pren el pintor: al Calvari que remata l'àtic no té manies a posar-hi de fons una vista urbana que recorda més una ciutat nòrdica que no Jerusalem. L'explicació, diuen, són les estampes flamenques que li van servir de model.

Per sort per ell, i encara que mai no coneixerà la dura sentència del tribunal de la UdG, el pintor de la Mosquera també té defensors entre el gremi dels historiadors. Per exemple, l'equip de restauradores que des de la setmana passada s'ha instal·lat al petit temple encampadà per practicar-li al retaule un lífting a fons. Amb armes i bagatges, per cert, perquè la intervenció, que s'allargarà tres mesos com a mínim, es practicarà in situ perquè el retaule està lligat amb travessers per la part posterior i per unes motllures laterals: «Per estalviar-nos el risc d'alguna trencadissa, i com que la pintura no presentava aixecaments i podíem per tant treballar en vertical sense problemes, vam decidir no desmuntar-lo». Només les figures dels titulars es mudaran temporalment a Aixovall. Per a Lourdes López, en fi, el retaule no ha de ser jutjat segons els criteris de l'estil internacional vigent a finals del XVII, sinó en el molt més humil context andorrà del moment. Amb detalls ben singulars, com ara la doble advocació del retaule, la bona traça de les escenes del cos central i altres curiositats iconogràfiques, com ara la Magdalena abraçada a la Creu, també al Calvari, tota una raresa en el barroc nacional, i –atenció– els dracs que senyoregen els laterals de l'àtic, encara més insòlits.

Oromí, per lliure

Tot plegat lluirà encara més quan conclogui la restauració. Es tracta, ras i curt, d'eliminar en la mesura del possible les traces d'una matussra intervenció que –suposen les restauradores– va tenir lloc a finals del XIX. La hipòtesi més plausible –pendent però de confirmació documental– és que fos Josep Oromí, l'autor de les pintures de l'absis, qui la perpetrés. Però el cert és que s'hi va lluir: «Més que restaurar el retaule, en va fer una reinterpretació; el va tunejar, envoltant els apòstols amb un marc blavós ressaltat per una línia groga». Comparar-ho amb l'Ecce Homo de Borja és potser massa fàcil. A mitjans anys 70, Pere Canturri i Eudald Guillamet van fer un primer intent de restituir-ne l'aspecte original. Se'n van sortir a mitges –i van deixar com a testimoni de l'obra d'Oromí un pobre sant Bartolomé a qui li caldria passar urgentment per la sala de desinfecció– i ara es tracta d'eliminar definitivament les traces blavoses, tots els repintats postissos i el vernís aplicat en aquella ocasió i que els anys han acabat rovellant. També repicaran la purpurina de les columnes, així com la motllura de la predel·la, amb els noms dels apòstols, que Canturri i Guillamet van repintar d'un color marronós: l'han començat a retirar, i a sota hi apareixen el daurat i plateja originals. Una vegada arribats en aquesta primera capa de pintura, es vernissarà de nou, i llestos.

Per veure'n el resultat caldrà, però, esperar fins al febrer. De moment, la Missa vespertina es continuarà celebrant a Sant Miquel, perquè les restauradores munten i desmunten cada dia la paradeta. Arribarà el dia, però, que hauran d'aixecar una bastida permanent per arribar al tram superior, i aleshores les Misses es traslladaran temporalment a Santa Eulàlia. Com que ara fa quatre anys Patrimoni ja va restaurar les pintures murals d'Oromí –no es perdin si tenen oportunitat l'escena central de l'absis, amb unes surrealistes taules de la llei en què falta sospitosament el sisè manament– amb el retaule net i polit haurà acabat la intervenció a Sant Miquel. I si el lector vol completar el tour, pot aprofitar per visitar Sant Pere del Serrat, on es conserva un altre retaule sortit de la mateixa mà que l'encampadà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.