Pallarés, amb la mirada de trapella. Ningú no ho diria, que era tan bon nen... Foto: EL PERIÒDIC

CIRUGIÀ. Parent llunyà del poeta Salvat-Papasseit. La vocació per la medicina li va venir al final del batxillerat.

–¿Bon nen o més aviat trapella?

–Més que bon nen, jo crec que era un sant! Els meus pares no han tingut mai cap queixa de mi i la veritat és que a l'escola i a tot arreu em portava molt bé.

–No va trencar mai cap plat, vaja...

–No, no vaig trencar mai cap plat. Potser no ajudava prou a casa...

–¿A què li agradava jugar?

–Ja de ben petit, el que m'agradava molt eren les maquetes, els trens elèctrics... Tot el que és reproduir coses grans a escales petites. És una afició que continuo tenint o, com a mínim, intento recuperar-la, amb l'agreujant del temps que no tinc, és clar.

–Qualsevol diria que tenia vocació d'arquitecte o d'enginyer, més que no pas de metge...

–Sempre havia dit que volia ser arquitecte i el meu germà, el que ve darrere meu, sempre havia volgut ser metge. A l'hora de la veritat jo vaig fer medicina i ell, arquitectura.

–¿No li agradaven els jocs al carrer?

–Sí, també m'agradaven. Quan nosaltres érem petits, els jocs al carrer variaven amb l'estació. A l'hivern jugàvem amb la neu i els trineus. Fèiem ninots, iglús que sempre queien a terra... Llavors nevava més i la neu aguantava. I a l'estiu baixàvem a jugar al riu, a l'estil Tom Sawyer.

– A l'escola, ¿què tal?

–Era estudiós i treia bones notes.

–¿Era bon company?

–Sí, era bon company i m'entenia amb tothom. Alguna vegada fins i tot havia tingut problemes perquè era amic de grups que, entre ells, no es podien veure. Els uns criticaven els altres i jo, que em trobava al mig, procurava estar-me calladet.

–Era diplomàtic.

–Era diplomàtic, però tampoc no em dedicava a solucionar conflictes entre companys perquè segurament n'hauríem sortit tots malparats... Pensava que hauria d'explicar alguna trapellada...

–¿No era tan bon nen?

–Ho era. El que passa és que, al menjador de l'escola, hi havia moltes coses que no m'agradaven. Aquí al Sagrada Família, amb les monges, si no t'acabaves el menjar, no podies sortir al pati. Aleshores teníem unes bates de color caqui i les butxaques anaven plenes de menjar que acabava al Valira...

–¿Un llibre que el marqués de petit?

–No era gaire amic dels llibres. Recordo un dels meus primers llibres, sobre Ricard Cor de Lleó i la croada contra Saladí. Vaig trigar un any i mig a acabar-lo! Cada vegada que l'agafava no me'n recordava del capítol anterior i l'havia de rellegir. Llegia més aviat els magazíns i els tebeos de l'època: la revista Tretzevents, el Cavall Fort... El que a l'escola ens incentivaven a llegir.

–Anava al col·legi Sagrada Família.

–Havia anat a l'escola espanyola d'Encamp, als pàrvuls, i al Sagrada Família, però vaig passar-me onze anys a Sant Ermengol.

–Vostè és «el fill del doctor Pallarés».

–Sóc el fill del Pallarés i no m'importa gens que m'ho diguin. Fins i tot en faig broma perquè hi va haver un moment en què la meva filla, que és gimnasta, va començar a anar a campionats mundials i jo vaig passar de ser «el fill del doctor Pallarés» a ser «el pare de la Fiona». Tant en un cas com en l'altre me'n sento molt orgullós.

–Tornant a les maquetes: devia tenir bones mans...

–Quan acabes la carrera, has de fer una elecció tant o més important, que és l'especialitat. Jo en vaig triar una en la qual pogués treure el millor de mi mateix. Sempre he tingut habilitat manual.

–¿Quina és la maqueta de la qual se sent més orgullós?

–És un projecte que vam començar amb el meu pare quan jo tenia deu o dotze anys i que encara no s'ha acabat: és un mapa en relleu d'Andorra, igual que el que hi ha a Govern, però fet a mà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.