• La selecció il·lusiona amb una primera part amb opcions i sobretot per anar a pel partit tot i rebre el 0-1

Victor Hugo marxa del seu defensor, Kruglov, i arma el xut a porteria en la primera gran ocasió que va tenir ahir Andorra en el minut 25 de partit Foto: ÀLEX LARA

Era el dia de sumar. Ho era, no hi havia dubte. La prova va ser que el gol d'Estònia que va fer sumar una nova derrota d'Andorra en aquesta fase de classificació per al Mundial, va arribar en una jugada aïllada en el minut 57: una centrada xut que colpeja el pit d'Oper, que engalta Vunk al travesser, i el rebuig va directe al mateix Oper que, amb José Antonio batut, marca fins i tot sorprès. A partir d'aquí, tancats els estonians, amb por, amb cares de tensió, amb sortides a pel segon però tan esporàdiques que no feien mal. I Andorra lluitant per marcar, amb més ganes que opcions, però amb intensitat per buscar el premi a un partit que devia haver estat el de sumar.

Amb el jove Moisés San Nicolás de titular –va tenir minuts a Rotterdam contra Holanda, amb bon rendiment–, l'esperit de la selecció va ser de lluita constant i deixar-se la pell. Dalt, Silva i Pujol intercanviaven posicions a la punta, i el jugador de l'FC Andorra responia amb constant treball de pressió, a la qual cosa havia d'afegir-hi la seva qualitat. Així es va veure aviat que Andorra alguna cosa havia de dir al partit, i Estònia va intuir la situació perquè el seu joc no era asfixiant, i ni tan sols fluid, i així l'equip de Koldo aconseguia tenir possessions més o menys llargues, i fins i tot un parell d'ocasions.

Però abans que això passés, Estònia va utilitzar les seves armes, que passaven per penjar pilotes des de la dreta especialment buscant Neemelo, que al quart d'hora ja feia cara d'estar mort. Amb tot, en va tenir, d'ocasions, com una que, de centrada, no va arribar tot i el seu gir de cap, i minuts després, Oper, en idèntica opció, sí que en va encertar el cop, però la pilota va marxar desviada i mansa. Just després, Neemelo demanava un penal inexistent de Lima, i tot era el precedent de l'oportunitat andorrana.

Era el minut 25 quan Pujol en tres quarts es va girar, va passar a la banda a Victor Hugo, i aquest es va desfer de Kruglov, va donar dos passos cap a dins, tres, quatre, cap a la mitja llunya de l'àrea, i va xutar amb l'esquerra en bona posició, però sense massa convicció, a mitja alçada i a les mans del porter Pareiko.

Eren els pitjors momens dels estonians, que no trobaven la manera de trencar la teranyina local, i a més veien com els atacaven quan i com no s'ho imaginaven. A més, en el 36, una pilota que rebia el porter Pareiko sentia la pressió de dos jugadors andorrans –pressió i intensitat, era la fórmula que quasi triomfa ahir–, i el seu rebuig va ser dolent, va caure a peus de Pujol en la frontal, amb rematada de l'andorrà novament fluixa. Però era un nou avís.

Andorra aguantava i a més somiava, i el descans finalment va arribar amb una graderia, ahir amb un aspecte fluix, il·lusionada. En la represa, en el primer minut i ja amb Neemelo al vestidor totalment fos, Victor Hugo va provar de lluny, volea llarga des de la banda, a tres quarts de camp, i Pareiko va tenir sort que la seva errada en intentar agafar-la va anar a córner. La il·lusió es mantenia i el públic cridava «Andorra, Andorra, Andorra», però el córner no aportava res, i les dificultats habituals per atacar quedaven paleses.

Estònia intentava fer el seu joc, que no era cap amb criteri, però en un d'aquells moments de rebots que sempre afavoreixen l'equip gran, va arribar el gol d'Oper. Era el minut 57, amb el davanter rematant de cap la pilota que abans ell mateix havia enviat amb el pit a Vunk i que aquest xutava al travesser. Una pena immensa, perquè aquí ja quedava clar que, si es podia somiar, era amb l'empat. I difícil.

Semblava que amb el 0-1 s'enfonsaven les il·lusions locals, però Andorra va seguir lluitant, perquè en el fons pensava que tenia alguna opció. Ho tenien molt clar, molt més que el missatge del dia anterior de Koldo d'humilitat i respecte, perquè sí, això és el camí, però hi ha alternatives com creure's-ho, i Andorra creia. Tant era així, que el seleccionador va fer entrar Ludo i Riera, tots dos per migcampistes, i després Emili per Silva, que deixava la seva posició al jove central perquè Lima anés a la punta. I allà estaven, en joc directe a les torres, tots en batalla contra els tancs estonians... i aquí eren les armes d'uns, fluixes inevitablement, contra les defenses dels altres, fortes com sempre. Lima bregava, Lorenzo tenia la seva per banda, Pujol gastava l'última gota de benzina. Però al final 0-1 en el dia que tot semblava preparat per sumar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.