Foto: EL PERIÒDIC

El 1999 uns visionaris anonemants Rick Levine, Christopher Locke, Doc Searls i David Weinberger, van crear El Manifest Cluetrain, un llistat de 95 conclusions ordenades i presentades com un manifest, o una crida a l'acció, per a totes les empreses que operaven en allò que suggerien «un mercat amb noves connexions».

Les idees expressades dins del manifest –el podeu consultar a http://www.cluetrain.com– buscaven examinar l'impacte d'Internet tant en els mercats (consumidors) com en les organitzacions. És una lectura molt aconsellable ja que fa més de 20 anys ja preveien que consumidors i organitzacions serien capaços d'utilitzar Internet i altres xarxes per establir un nivell de comunicació que anteriorment no existia entre aquests dos grups. A grans trets, afirmaven que Internet és diferent als mitjans de comunicació convencionals utilitzats per al mercats massius, ja que permet a les persones tenir converses «d'home a home» que tenen el potencial de transformar de forma radical les pràctiques tradicionals dels negocis. Si ara llegir el manifest causa una certa sorpresa, no em vull imaginar fa dues dècades. Com a mínim els devien tractar de bojos.

Malgrat això, el que es desprèn del manifest en qüestió s'està imposant sense remei en allò que representa tot un canvi cultural on la política no s'hi pot mantenir al marge. I precisament en base a aquest manifest des de netpolitique.net es van crear 20 principis que resumeixen a la perfecció els substrat ideològic que inspira aquest nou moviment de renovació que s'ha definit com a política 2.0:

1. La democràcia és un diàleg.

2. Des de fa 50 anys, els polítics s'han acostumat a comunicar a través dels mitjans de masses.

3. La utilització d'aquests mitjans de masses ha imposat un model dominant de comunicació vertical: impersonal, llarg, homogeni i unidireccional.

4. Cada nou mitjà genera les seves pròpies regles de comunicació. En els anys setanta Nixon, Chaban-Delmas i Mitterrand es van adonar d'això: tots tres han perdut eleccions per no utilitzar correctament la televisió.

5. El joc polític consisteix a enviar informació d'un punt a una audiència. És el model de comunicació tradicional, que segueix els principis del telègraf: un emissor envia un missatge a un receptor amb l'esperança de influir.

6. A la Xarxa, s'evidencia una situació inèdita: el receptor ignora el missatge, té el control del que vol escoltar i no en farà cas llevat que tingui la impressió que l'emissor es dirigeix a ell com a individu.

7. Internet promet un sistema d'informació obert que permet a tots contrastar la informació amb altres fonts.

8. El mitjà Internet permet parlar a tothom dirigint-se de manera personal a cada un.

9. Una regla bàsica de la comunicació política és mantenir el control del missatge.

10. Però ja no és possible controlar el missatge.

11. Les tècniques clàssiques de la comunicació política (gestió de la informació, comunicació televisiva, relacions públiques) comencen a patir la pressió dels nous mitjans.

12. Utilitzant la Xarxa no evitem els mitjans sinó que els multipliquem. Cada internauta es converteix en una possible font d'opinió.

13. Més important que Internet són les comunitats que Internet estructura. En aquesta realitat radiquen alhora la força i la complexitat del medi.

14. Els polítics tenen raons per tenir por a Internet si no són capaços d'integrar la interactivitat i les regles del medi.

15. La Xarxa permet afrontar el tipus de diàleg a què la democràcia representativa aspirava des de sempre.

16. Els individus poden ara trobar mitjans per fer-se sentir. És el que es coneix com «vigilància activa».

17. El medi afavoreix l'humor: les paròdies circulen més ràpid que les doctrines.

18. La política en l'edat de la Xarxa vol dir que la gent es fa més organitzada i intel·ligent col·lectivament.

19. La xarxa facilita l'accés a la informació i el pas a l'acció.

20. Si ciutadans i partits comencen a participar en aquest nou mitjà, Internet farà germinar les condicions d'una nova pràctica democràtica.

Aquests són uns principis que sintetitzen el que hem anat repetint de forma constant en diferents articles: la política 2.0 no és un simple canvi tecnològic sinó un nou canal de comunicació que incorpora un gran canvi de paradigma en les relacions entre els ciutadans i les institucions polítiques. I és que malgrat un polític pugui pensar que Internet no serveix de res, seria bo que almenys tingués guardats aquests principis en un calaix. Avui poden semblar una quimera però també semblava una bogeria el manifest Cluetrain ara fa més de 20 anys..... Temps al temps.

Per a més informació i consultes:

www.dixitcomunica.com

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.