• Sergi Mas consagra el cartell de la 34a fira concurs de bestiar al paratge on avui s'aixeca el centre urbà de la capital i Escaldes H Forques i forcaires, tema central del catàleg de la fira

A la galeria, Casimir Arajol i Sergi Mas, al taller de l'artista lauredià a la Casa Duró d'Aixovall, i amb el cartell de la fira acabat de sortir del forn Foto: MÀXIMUS

Deia el Martí i Pol de les hores baixes allò que «tot retorna per camins tan fressats que de vegades sembla que no ens hem ni mogut, i al pou de la memòria no ho ha veus ni records sinó un gran munt de sorra». És així. La tardor és època propícia per a divagacions més aviat grises sobre l'etern retorn de tot: dies, lectures, amics i, ai, (des)amors. I la del poeta de Roda de Ter és una manera ben matisada d'afrontar-ho. Però n'hi ha altres. Per exemple, l'entremaliada, juganera i decididament vital de Sergi Mas, que saluda puntualment l'arribada de la tardor amb el monumental cartell de la fira concurs de bestiar d'Andorra la Vella. Algun dia algú s'hauria de molestar a reunir-los tots en un volum. Hi torbaríem una lliçó de benhumorada, cordial, gloriosa joie de vivre.

El cartell de la 34a edició el tenen aquí al costat i en rigorosa exclusiva: acaba de sortir del forn, literalment, i encara no s'ha repartit pels aparadors de la capital. Així que una exclusiva de tinta, aquarel·la guaix i llapis. Un monument, en fi, que encarna i resumeix el fabulós món que l'artista d'Aixovall veu amb els seus ulls de menairó. Ell diria que res de menairó. Que en tot cas, ulls de llimoi. Doncs de llimoi. L'any passat el motiu del cartell era el Madriu. I l'anterior, la plaça major d'Encamp, amb les pageses andorranes de Picasso servint esmorzars de forquilla als afortunats transeünts. Aquest curs mas ha posat l'ull en una perspectiva inèdita (i probablement impossible) de la vall central. La referència és, òbviament, la Creu Grossa, en primeríssim pla. Avui la trobaran –ja ho saben, què els hem de dir– a l'arrencada del carrer Bisbe Iglesias des de Meritxell. Històricament, i abans que s'obrís aquesta via, s'aixecava una mica més amunt, en el camí que unia la capital amb Escaldes. I ja que hi som, diguem-ho tot: l'original presideix la planta baixa de l'edifici del comú de la capital; la que hi ha a Bisbe Iglesias és una rèplica contemporània en resina.

Més referències: mirin el centre del dibuix. Ben bé al centre, una mica més amunt del riu. Com que ens guia Casimir Arajol, l'ànima de la fira i l'inspirador del cartell, no tenim pèrdua. Hi trobaran la borda del Prat, una relíquia que encara es pot contemplar avui –al carrer de la Unió. És l'única de les construccions que retratades per Mas que ha sobreviscut fins als nostres dies. Una mica més a la dreta, just a sobre de l'home amb forca pujat al carro, s'aixeca la borda de l'Escalé, en els terrenys que avui ocupa l'hotel Plaza. I hi ha una tercera borda, al peu del camí que mena cap a Escaldes i –diguem-ho així– a mitja alçada de la Creu Grossa: és la borda del Titllari, que aprofita la gran façana frontal per anunciar-hi l'escaldenc Gran Hotel Casino Andorra. No les busquin, avui, ni la borda del Titllari ni el Gran Hotel: la primera va cedir el lloc a l'Hiper Andorra; el segon, a l'aparcament recentment obert pel comú d'Escaldes davant de l'església de Sant Pere Màrtir. És clar que el miracle és que la borda del Prat sí que hagi sobreviscut. Oculta rere un castell de rètols publicitaris, però sobreviu. Ja es veurà quan, per això.

Però el més impressionant –a banda de l'skyline d'Escaldes, digne encara de pessebre – és probablement la radical, brutal transformació del que avui és el centre urbà de la capital, el quadrat que dibuixen Meritxell, la Rotonda, Prada Ramon i l'avinguda de Tarragona: prats per on pasturen rucs i vaques, i camps treballosament mimats pels nostres besavis: els pagesos del primer terme, que acaben de dallar i carreguen el carro amb forques palleres cap al lloc on avui s'aixeca el McDonalds. L'escena il·lustra el tema del catàleg de la fira concurs d'aquest any: forques i forcares, cortesia d'Arajol i il·lustrat amb exemplars procedents de Casa Colat de la Massana i de Casa Nicolau d'Ordino. I no s'equivoquin: les forques donen per a molt més del que sembla. N'hi ha de palleres, per al fems i per a les garbes d'herba; de tres, cinc, set i fins i tot ¡quinze! dits (o pollegons, ja que en parlem); són habitualment de fusta –de lledoner, això és llei– i les bones, bones –diu Arajol– les fabricaven a l'Alentorn, prop d'Artesa de Segre, d'on procedien quasi totes les forques que es gastaven al país.

Hi ha més: fotografies de Don Guillem de Plandolit amb la família de cal Nicolau batent el blat a l'era, una imatge d'Antoni Areny, el Salla d'Erts, als encants de la Massana i forca en alt, i una bona colla de dites forcaires. Algunes, de més o menys òbvies: «Qui no bat al juliol no bat quan vol»; d'altres, tirant a espesses: «Les paraules són les forques d'on a trossos penja la raó». Un consell final: tornin a passejar pel país de conte d'aquí al costat, i recitin com el poeta (i com jo mateix»: «De gust me n'aniria a viure en un quadre de Mas que penja a la paret». ¿oi, que sí?

Per a més informació consulti l'edició en paper.