• Artistes i galeristes reflexionen sobre un dels criteris esgrimits per Périer a l'hora de decidir els artistes 'venecians'

"Track and Field", l'espectacular obra de Jennifer Allora i Guillermo Calzadilla al pavelló dels EUA, a la Biennal del 2011 Foto: ANDREA MEROLA

Potser els soni, la instal·lació d'aquí al costat: es titulava Track and Field, i es va erigir –cortesia del pavelló dels EUA– en una de les icones de l'última edició de la Biennal de Venècia. Els artistes portorriquenys Jennifer Allora i Guillermo Calzadilla van tunejar un carro de combat, veterà de la guerra de Corea, el van posar de cap per avall i van instal·lar al sostre una humil cinta de córrer, amb l'objectiu –deien– d'incitar a la reflexió sobre el militarisme, la identitat i el seu fill bord, que és el nacionalisme. Quan un espontani s'atrevia a pujar-hi a fer una mica d'exercici, el monstre es despertava, movia les erugues i emetia una col·lecció d'estridents sons metàl·lics que van provocar les queixes del pavelló veí: el de la Xina, per a més inri. I si en parlem avui aquí és per il·lustrar exactament el que Francisco Sánchez, el nostre home en aquella primera aventura veneciana, posa com a paradigma d'art-espectacle: si es tractava de cridar l'atenció, diu, ho van aconseguir. «I tant, que sí. I la prova és que han passat un any i encara ho recordem. Aquell tanc de 52 tones posat del revés com una marieta era una cosa espectacular, impactant, concedeix. Ara bé, ¿és art, això? «Fanfàrria, efectes especials, espectacle, potser sí. I en aquets cas, no hauria desentonat a Hollywood. Però... ¿art?»

I aquesta problemàtica relació entre la creació artística i l'espectacle és la pregunta que els hem formulat a una sèrie d'artistes i galeristes. No pas perquè sí, per posar-los a divagar sobre el sexe dels àngels, sinó perquè l'espectacularitat va ser un dels valors que el comissari del segon projecte per a la Biennal, el crític d'art francès Henry Périer, ha esgrimit obertament i des del principi del seu mandat com a decisiu a l'hora de conformar el pavelló andorrà i seleccionar els inquilins de San Samuele. Espectacularitat, venia a dir, com a única via de competir amb la resta de participants , de fer-se un forat entre la voràgine i cridar metaforicament: «¡Aquí estan els artistes andorrans!» És veritat que Périer no va acabar de concretar mai –tampoc no se li va demanar– a què es refereix quan parla d'una obra «espectacular». ¿Vol dir monumental? ¿Mediàtica, potser, a l'estil de les calaveres folrades de diamants d'un Damien Hirst? ¿Revolucionària? ¿Original? ¿Que incorpori els gadgets tecnològics del moment? ¿O tot a la vegada?

Un criteri extraartístic / En els dos primers casos... ¿des de quan és l'espectacularitat, així entesa, un criteri artístic? ¿No tindrà en aquest cas més a veure amb el màrqueting o, com insinua Sánchez, amb els efectes especials i, per tant, amb Hollywood? Aquesta és també la línia argumental que segueix l'artista conceptual Faust Campamà: «Quan identifiquem espectacular amb mediàtic, ens estem referint a productes quasi industrials que requereixen enormes pressupostos i que sí, acabaran a les portades de diaris de tot el món. Hirst, per exemple. Però en la meva opinió, això no té res a veure amb l'art. Aquestes operacions tenen un valor estrictament comercial, no artístic». De fet, Campamà –que, com els escultors Joan Canal i Jordi Casamajor, ha participat en la fase de selecció per a Venècia 2013– acostuma a treballar el gran format però, sosté, «no em plantejo les proporcions de la peça com un plus, sinó com una necessitat conceptual». I Sánchez torna a la càrrega: «Una de les obres més cèlebres de Dalí, La persistència de la memòria, fa 24 per 33 centímetres. I són també minúsculs els dibuixos de Lleonard, probablement el millor de la seva obra. ¿Hi cabrien, en la concepció d'espectacular que té el comissari?»

Molt més contundents es mostren tant Casamajor com Canal. El primer detecta en l'espectacularitat un molest parentiu amb la «grandiloqüència» i la identifica amb la tramoia d'una obra de teatre, amb «focs d'artifici per cridar l'atenció». Reconeix –com tots els col·legues que ensenyen la poteta per aquí– que la tendència de l'art contemporani és precisament aquesta, però conclou que considerar que una obra és millor com més espectacular constitueix un criteri artístic «aberrant». Canal recorre a termes similars i ho ventila com una «ximpleria» perquè –diu– una peça sòbria, mínima austera, als antípodes per tant de l'espectacularitat –La persistència de la memòria, per exemple– «pot ser una gran obra d'art». «Pot ser un criteri, però no l'únic ni molt menys el decisiu per calibrar una obra d'art», insisteix Sánchez, per a qui els criteris principals haurien de ser la qualitat i sobretot l'originalitat.

Obres secretes / El «concepte», resumeix la galerista Carme Tinturé, l'ànima –diu– d'una obra d'art: «Que sigui de gran format, petit o minúscul ni li posa ni li treu ni un gran de qualitat, perquè l'espectacularitat, així entesa, no és en la meva opinió un valor artístic». Més contemporitzador –però no gaire més, ep– es mostra Sergi Mas, que veu en aqueta dèria per l'espectacularitat una reminiscència d'aquella fal·lera per èpater le bourgeois que gastaven les avantguardes: «Si es tracta d'impactar, d'escandalitzar, de sorprendre, i després ja explicarem qualsevol història que serveixi de coartada conceptual, em sembla que a aquestes altures millor recórrer a altres mètodes. No cal una obra d'art. I si la Biennal, amb tot el seu prestigi i la seva trajectòria, esperona aquest tipus de productes, pobreta: té els dies comptats». Això –i aquí rau la clau de volta de tot plegat– per no parlar del difícil, per no dir impossible, que resulta definir els contorns del que és(o no) artísticament espectacular.

Una idea: Périer va utilitzar aquest terme en referir-se específicament a l'obra de Javier Balmaseda –seleccionat juntament amb Fiona Morrison i Samantha Bosque, segur que ho recorden, per a l'edició del 2013. I en el cas concret de Balmaseda, tant Canal com Casamajor auguren que l'espectacularitat és conseqüència –i no la causa– del procés creatiu. Una «pura coincidència», diu el primer. A cegues, és clar, perquè ni ell ni ningú –fora dels comissaris– han contemplat els projectes guanyadors del concurs. Ni els veurem com a mínim fins a la inauguració de la Biennal, el maig del 2013. Diu Périer que per preservar l'efecte sorpresa i seguint la tònica general de la majoria de països participants: «Tant de secretisme ens condemna a passar-nos els pròxims mesos prejutjant una obra que no hem vist, no jutjant. I aquesta història ja me la conec. Si veiéssim les maquetes, podríem valorar exactament a què es refereix el comissari quan parla d'espectacularitat. Si no, ens limitarem a divagar». Exactament. Però aquesta, pel que es veu, és una batalla perduda perquè Périer i els sotscomissaris ho tenen clar. Tan clar com que l'espectacularitat va ser des el primer moment un dels criteris que –agradi o no– es tindrien en compte per a Venècia 2.0. I venint de l'etapa Sancristóval, tanta claredat s'agraeix. Com a mínim, sabem a què juguem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.