Bernat Escoda, un nen a qui li agradava tant llegir com jugar al carrer. Foto: EL PERIÒDIC

Metge. Diu que de petit, a l'escola, 'era "empollon" però simpàtic'. L'entorn del Cosmos, a Escaldes, era el pati de jocs dels sis germans.

–¿Bon nen o més aviat trapella?

–Bon nen, massa bon nen... Tot i que sempre em diuen que era d'aquells que tiren la pedra i amaguen la mà.

–Aleshores no era tan bon nen...

–Aparentment sí que ho era, i jo crec que ho era de veritat. A casa érem sis germans i el normal és que ens baralléssim. A mi m'ha quedat la fama que era el típic que provoca i després queda bé davant dels pares. Però em sembla que en realitat era bon nen.

–Feien vida al Cosmos.

–El Cosmos era, efectivament, el nostre cosmos. Ara encara et trobes amb gent que hi vivia en aquella època i tots ens en recordem, d'aquella vida de barri.

–¿A què jugaven?

–A pilota, al joc del mocador... Després també te n'anaves pels prats que hi havia per aquí al voltant, a pujar als arbres i fer animalades d'aquestes. El que ha canviat molt és que, quan nevava, ens n'anàvem tots plegats a jugar amb trineu, a tirar boles de neu a la gent que passava en cotxe per la carretera...

–¿Ha canviat perquè els nens ja no juguen tant al carrer?

–Més que res perquè Escaldes ja no té res a veure amb el que era. Aquí on som ara [a la redacció d'EL PERIÒDIC, a l'avinguda Fiter i Rossell] no hi havia res construït: només hi havia el riu i prats. Ha canviat tot el país, però aquest entorn en concret ha canviat moltíssim.

–Ara és un entorn urbà.

–Abans, realment, estaves al camp. Hi havia quatre carrers que estaven urbanitzats, però amb dos passos estaves a la muntanya o enmig d'un prat.

–¿Alguna anècdota que recordi especialment?

–Una anècdota que em defineix bastant bé: una vegada, al final de l'estiu, em vaig deixar a Vandellós la cartera amb els llibres i els deures i, quan me'n vaig adonar, em vaig passar dos dies plorant. Ho passava francament malament en situacions d'aquest tipus. Com a trastada, recordo una nit que els meus pares van sortir a sopar i nosaltres vam convertir una habitació en una pista de patinatge. Primer amb talc i després amb oli, sabó...

–¿Els jocs més moguts eren els seus preferits o també li agradava la calma?

–També m'agradava tancar-me a casa i llegir. Tenia les dues facetes.

–¿Algun llibre que el marqués?

–Llegia els llibres de Jules Verne, el Club dels Cinc, els Set Secrets... Tinc una cosina a Catalunya que és deu anys més gran que jo i tenia moltíssims llibres. Quan anàvem a casa seva, sempre n'agafàvem. Recordo haver passat moltes hores a casa llegint llibres o els típics còmics de l'època. Sobretot els tebeos, i llibres d'aventures però amb format còmic.

–¿Era aventurer, o ho era a través dels llibres?

–Sempre he viscut molt a través dels llibres, i les aventures m'agradaven molt. Els meus avis eren d'un poble d'interior, de Vandellós, i no és que a la platja hi anéssim gaire sovint. Però el mar sempre m'ha cridat molt, justament pels llibres. Hi ha llibres com el Robinson Crusoe que els he llegit cinquanta vegades... M'encanta viatjar amb la imaginació.

–La vocació, ¿li ve de família?

–El meu pare és metge, el meu avi pel cantó de la meva mare també era metge... I de fet hi ha més metges a la família. Però en realitat ho vaig decidir en el moment de triar carrera a la universitat. Això és el que més coneixia, però hagués pogut optar per alguna cosa relacionada amb la natura, el medi ambient... Hi ha gent que té molt clara la vocació. Jo vaig decidir provar-ho i em va agradar.

–¿Li ha quedat alguna cosa al tinter?

–Viatjar més. M'hauria agradat viure i treballar en algun lloc llunyà, com ara Nova Zelanda o el Canadà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.