L'actor de la capital, en l'estrena de Cuques, l'abril del 2011 a les Fontetes Foto: ÀLEX LARA

ACTOR. DEBUTA AL TEATRE LLIURE.

¿Se'n recorden de La ola? Sí, home, aquella pel·lícula a compte d'un professor d'institut que, per il·lustrar els seus alumnes com els alemanys dels anys 30 havien sucumbit al nazisme, es va inventar un règim autoritari que se'ls va acabar cruspint? Doncs l'actor Boris Cartes (Andorra la Vella, 1991), encara a l'últim curs de l'Institut del Teatre barceloní, s'ha enrolat en la versió escènica d'aquest formidable experiment sociològic inspirat en el cas real del professor Ron Jones, que va convertir en conillets d'índies els seus alumnes de la Cubberley High School de Palo Alto (Califòrnia). El text català el firma Ignacio García May, i la direcció, Marc Montserrat. Cartes forma part d'un repartiment eminentment jove encapçalat per Eduardo Farelo. L'estrena, atenció, el 14 de març del 2013 al Teatre Lliure de Barcelona. D'això sí que se'n diu irrompre per la porta gran.

–¿Com s'hi va enrolar?

–Una noia que m'havia vist en un taller de l'Institut li va proposar al director que em veiés per interpretar un personatge en concret, Steves. I va sortir bé.

–¿N'ha fet gaires, de càstings, a la seva vida artística?

–Una desena per a cine i televisió. Tots llufa. Els dos que he passat per a muntatges teatrals m'han acabat agafant.

– ¿I com ho veu, això de tornar al cole gràcies a L'onada?

–Els intèrprets de l'obra ens movem en la franja dels 20 als 22 anys. Fa gràcia perquè tots tenim l'experiència col·legial molt recent i segur que ens acabarà fent molt de servei a l'hora de construir el personatge.

–Tenim la pel·lícula Gansel encara molt fresca. La versió de Montserrat, ¿seguirà el model cinematogràfic?

–Tant el muntatge com la peli estan inspirades en un cas real. Gansel es va prendre algunes llicències, com ara traslladar els fets des de la Califòrnia del 1967 fins a l'Alemanya contemporània. Montserrat ha sigut més fidel al cas real.

–¿Bona, la pel·lícula?

–No l'he vist, i si puc prefereixo no fer-ho. Precisament per aquestes llicències i per no fer-me una idea prèvia del personatge. Prefereixo treballar a partir del text.

–Vostè que hi ha reflexionat per imperatiu laboral: ¿tots som susceptibles de caure a les urpes d'una ideologia totalitària?

–Una de les tesis principals del text és precisament aquesta: que contra el que pugui semblar, no n'estem vacunats i alguns elements de l'actualitat recorden sospitosament els règims totalitaris dels anys 30. Mirem l'auge de la ultradreta xenòfoba a Grècia, Holanda i fins i tot França. En un moment donat tots podem caure sota l'embruix d'una hàbil manipulació.

–Faci l'exercici: vostè, en un institut de l'Alemanya del 1936, i sota la influència d'un professor carismàtic, ¿hauria acabat enrolant-se a les joventuts del Partit Nazi? ¿Potser a les SS? ¿O creu que hauria sabut resistir-s'hi?

–És que els contextos són molt diferents. Avui tenim moltíssima informació. Sabem la barbàrie en què va degenerar el nazisme. No tenim excusa. ¿Què hauria fet jo, a l'època? Ni idea, però hauria sigut molt més fàcil que m'enredessin que no ara. Això, segur. I aquest és l'altre missatge de l'obra: que no podem observar els alemanys dels anys 30 amb condescendència, ni criticar-los per la seva suposada covardia o passivitat.

–Aquest és precisament el pecat d'Steves, el seu personatge.

–Exactament. Ni ell ni els seus companys entenen com els alemanys van llançar-se en braços del nazisme, com no s'hi van resistir. L'experiment del professor Jones l'acaba convertit en un número més de la massa de seguidors del nou règim autoritari instituït pel líder.

–La televisió és la gran sortida laboral dels actors actuals. ¿Ja li agraden, els culebrons a la catalana?

–A mi m'agrada la interpretació. Tota la interpretació. És clar que hi ha coses que em tiren més. De la televisió actual, per exemple, i si pogués triar, em quedaria amb Aida.

–¿I Ventdelplà i companyia? ¿No li fan tilín?

–Ja m'agradaria, ja, treballar-hi. Però si hagués de triar (i si pogués, és clar), insisteixo: Aida. Ara bé, els actors, avui, on estem en condicions de posar-nos exquisits i llepafils.

–Ahir es va presentar el cartell de la Temporada conjunta: ¿és funció del teatre públic programar any rere any Joan Pera i companyia?

–Crec que el teatre públic hauria de tocar totes les tecles, tant les comercials com les diguem-ne alternatives, companyies que comencen, petites o que fan coses diferents. Ara mateix a Catalunya hi ha moltíssimes companyies joves que estan revolucionant l'escena. El teatre públic també hauria de donar sortida a aquesta gent.

–¿Li molesta topar-se sempre a la Temporada els mateixos noms?

–Com deia abans, el teatre públic ha de donar cabuda a tot el teatre. El comercial i el que no ho és.

–L'Escena Nacional, sota mínims: recupera S de Shakespeare i coprodueix Obaga. ¿Una llàstima, aquest stand by?

–Doncs sí. Fins que es va crear un actor del país no tenia cap sortida professional, a Andorra.

–¿S'ha perdut l'estrena de la segona temporada de Kubala, Moreno i Manchón?

–¡Nooo! Precisament penso és una de les sèries de més qualitat entre les que TV3 programa actualment.

–I no hi té res a veure el Moreno, ¿oi?

–Res de res. Hi ha una bona direcció d'actors, i bons intèrprets, un format innovador i un guió intel·ligent.

—Confessi: ¿quantes vegades li ha dit a Marc Cartes que tasti més el teatre?

–Això li haureu de demanar a ell.

Per a més informació consulti l'edició en paper.