Foto: EL PERIÒDIC

Historiadora. Ministra d’Educació i Cultura del 2009 al 2011. Inconformista i rebel, sempre estava disposada a ajudar amics i companys.

–¿Bona nena o més aviat trapella?

–Les dues coses. Penso que era bona nena, però també tenia molt caràcter i era molt inconformista. Això portava problemes, si més no a casa, amb els meus pobres pares...

–Es rebel·lava.

–Força sovint.

–¿Per algun tema concret o era inconformista en general?

–Era inconformista en general. Sempre m'havia de queixar, sempre hi havia alguna cosa que no em semblava bé... I això, pel que m'han explicat, era ja de ben petita. Un mica de caràcter i de geni sí que l'he tingut.

–¿Necessari per fer política?

–Una mica sí. Aquesta part de nervi, de geni, és necessària. Tot i que també és necessari tenir la calma i la serenitat per poder reflexionar.

–¿A l'escola era igual d'inconformista?

–A l'escola era allò que en diuen «l'advocat dels pobres». Sempre estava defensant causes perdudes i queixant-me als mestres i professors per intentar ajudar algun company de classe que tenia algun problema.

–¿A què li agradava jugar?

–M'agradava molt jugar al carrer amb els amics. Córrer pel Prat de la Mola, pujar per Engordany, jugar a amagar-se... Però també m'agradava estar a casa i poder llegir i jugar amb la meva germana.

–Amb els amics, ¿també era defensora de causes perdudes?

–Sí, també. Com que hi havia colles diferents i sempre hi havia conflictes d'aquells que semblaven irreconciliables, jo estava allà al mig procurant posar pau.

–¿I això la feia popular o es guanyava enemics?

–Segur que em creava algun enemic, però tothom sabia que podia comptar amb mi si hi havia algun problema. Aquesta era la part satisfactòria.

–¿Alguna anècdota o incident destacable?

–Recordo una vegada que la meva mare estava treballant i jo m'havia quedat a casa amb la meva germana. Érem petites i, com que em devia avorrir, vaig baixar a veure una veïna i vaig deixar sola la meva germana, que es va escapar. Era ple hivern i ens vam estar hores i hores buscant-la. Ella era molt petitona, devia tenir tres anys, i feia un fred impressionant. Clar, la veïna, en un primer moment, s'havia quedat bastant parada que estigués allà, però va seguir la conversa perquè no sabia que la meva germana estava sola. Em va caure una bronca...

–¿Un llibre?

–Un dels llibres que més em va agradar és Viatge al país dels lacets, del Sebastià Sorribas i amb il·lustracions de la Pilarín Bayés. És la història d'un grup de nens petits, ambientada al mesolític, a Barcelona.

–¿Li ve d'aquí la vocació?

–Potser sí que hi té alguna cosa a veure... Això, i haver tingut una sèrie de professors d'història que em van agradar i que em van despertar tota la curiositat pel passat.

–Respecte a la seva infància, ¿creu que els nens d'avui viuen molt aïllats?

–El fet de tenir tots els recursos tecnològics a l'abast té una part positiva i una part negativa. La part positiva és que tenen un accés a la informació que nosaltres no teníem, però per altra banda és cert que estan més sols i que la socialització és més complicada. El que caldria és trobar un equilibri. En aquest sentit, penso que totes les activitats extraescolars que fan els ajuden a socialitzar-se amb el seu entorn.

–¿Li va quedar alguna cosa al tinter?

–Sempre queden assignatures pendents. Una de les coses que m'hauria agradat, amb aquesta vocació d'ajudar els demés, és haver-me atrevit a fer-ho: anar amb algun organisme internacional a cooperar. Però la por i, sobretot, la comoditat t'acaben frenant. Això sí que em sap greu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.