• L’Escena Nacional obre demà la temporada a les Fontetes amb ‘La veritat’, celebradíssima obra del dramaturg francès Florian Zeller

A. L.
LA MASSANA

Combinacions de quatre elements en grups de dos: Robles i Puy, Areny i Ribas, amb el director, Xavi Fernández (al mig) com a mestre de cerimònies del festival d’infidelitats que retrata La veritat. Foto: ÀLEX LARA

L’última vegada que en aquest tros de Pirineu es va reflexionar (públicament) sobre el noble esport de la infidelitat (conjugal) va ser allà cap al febrer, a L’escala del dolor i a compte de les anades i vingudes (al llit, s’entén) del comissari Andreu Boix (la criatureta del novel·lista Albert Villaró) amb la santíssima senyora del seu cap. Ara hi torna l’Escena Nacional, que demà obres la temporada a les Fontetes amb una adaptació de La veritat, celebradíssima i més aviat cínica comèdia del dramaturg Florian Zeller –retinguin aquest nom: amb prou feines ha fet els 30 i és sens dubte el nen prodigi de l’escena francesa. Xavier Fernández, veteraníssim de quasi totes les batalles teatrals, es va posar amb el patrocini de l’ENA al capdavant d’un experiment inèdit al país: reunir en un projecte col·lectiu intèrprets de quatre formacions: Ramon Ribó, d’Assaig.9; Josep Puy, de l’Aula de la capital; Olga Areny, de la CVia És Grata, i Irina Robles, directora de l’últim muntatge d’An-dan-da-rà i professora de Trivium.

La gràcia de l’invent, diu Fernández, és que a diferència del que és habitual en el teatre aficionat –en què el text es tria en funció dels intèrprets disponibles– «aquí ens hem permès el luxe de triar primer de tot el text i anar a buscar després els actor si les actrius que millor s’hi emmotllen». El resultat és aquest joc de mentides contínues i creuades en què consisteix paradoxalment La veritat: dues parelles d’amics –Alice (Robles) i Paul (Ribó), Laurence (Areny) i Michel (Puy)– es llencen amb entusiasme a la pràctica de la infidelitat davant la mirada d’entomòleg de Zeller. Perquè se’n facin una idea: Paul, que és el millor amic de Michel, s’ho fa amb Laurence, mentre que la cagadubtes Alice sucumbeix al seu torn als encants de Michel. I això que només hi ha dues parelles en dansa, perquè si no la cosa es podria multiplicar ad infinitum (i ad nauseam). ¿Una apologia de l’engany? En absolut, diu Areny. Perquè en realitat, sosté, el que l’autor proposa és «una reflexió sobre el paper de la veritat en les nostres vides quotidianes airejant precisament les mentides sobre les quals algunes parelles –¿poques? ¿moltes? ¿totes?– construeixen el seu matrimoni».
Criatures ofuscades

Alice encarna, ja s’ha dit, l’ànima càndida torturada pel sdubtes morals: ¿ha de ser honesta, dir la veritat i confessar la infidelitat al seu marit? Michel –el protagonista, sempre en escena i davant del qual desfilen successivament la dona, l’amant i l’amic– és el mentider compulsiu, que no dubta a fabricar una bola major per encobrir l’anterior fins que la troca s’enreda tant que ja no sap com sortir-se’n, mentre que Laurence i Paul flirtegen obertament amb la hipocresia: coneixen la veritat –que els respectius cònjuges els enganyen–però opten per fer-se l’orni i fer la seva. És a dir: fer-s’ho (amb perdó). I tot plegat, sense el més mínim afany moralitzador: Zeller té el detall –apunta Puy– de no jutjar les seves criatures ni de dir-li a l’espectador què n’ha de pensar. Que tots tenim pèls al cul, vaja.

Sembla un vodevil. I la versió original ho és, diu Robles. Però Fernández –que en firma també la traducció– li ha donat un toc «menys estripat i més naturalista». Sobreviu, naturalment, el toc de comèdia, però els moments delirants –que n’hi ha– «alternen amb altres que ens posaran la pell de gallina», adverteix Areny, per a qui Zeller és un oody Allen «a la francesa»: «Un text intel·ligent, en ocasions brillant, que planteja rèpliques i contrarrèpliques a un ritme altíssim i en què és fàcil perdre’s si no s’hi està atent». Dues advertències finals: a la pregunta sobre si és convenient haver tastat la infidelitat (per activa o per passiva) per encarnar amb solvència els personatges, la resposta va ser un «no» unànime; en canvi, ja no va ser tanta la unanimitat sobre quin és el paper menys lluït en una infidelitat: el d’enganyat o el de qui enganya. Si a algú li serveix de consol, Michel les acaba pagant totes juntes, i molt cares. En fi, La veritat farà temporadeta demà, divendres i dissabte a les Fontetes. Per cert: el pianista Jordi Barceló hi posarà la música en rigorós directe, però només el dia de l’estrena. I no hi ha més bolos a la vista. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.