El nou look de Dredd a la pel·lícula estrenada divendres a Illa Carlemany. A la galeria, l'historietista Carlos Ezquerra, al saló del còmic de la Massana

PARE DE JUDGE DREDD.

Va néixer el 1977 a les pàgines de la revista 2000 AD, amb guió de John Wagner i dibuix del massanenc Carlos Ezquerra (Saragossa, 1947). Trenta-cinc anys i milers de pàgines després, el jutge Dredd és el personatge més popular de la història del còmic britànic. Divendres es va estrenar Dredd –també a Illa Carlemany– amb direcció de Pete Travis; és la segona ocasió que aquest peculiar poli del segle XXII que pesca els dolents de Mega City One, els jutja i si convé els executa, s'enfila fins a la pantalla gran. El 1995 es va encarnar en Sylvester Stallone, un Dredd més aviat improbable. El torn és ara per a l'actor anglès Karl Urban (El mito de Bourne), que se les ha de veure amb una mena de capo ciberpunk de la droga (Lena Headey) i a la vegada formar un tal Cassandra Anderson (Olivia Thirlby), aprenent de judge amb poders telequinèsics (o així). Vagin-la a veure –si fan cas a Ezquerra– i s'hi enduguin de passada un mocador per eixugar-se els regalims de sang i vísceres que esquitxa des de la pantalla: al costat de Dredd, Harry el Brut és un xaiet.Val a dir que Ezquerra s'ha limitat a posar el personatge, i que els productors han fet i desfet segons la seva reial gana. Però l'autor d'Strontium Dog, El Peregrino i Tankies n'està tan satisfet que –diu– se l'estima com a un fill.

–Amb la mà al cor: ¿ens endurem un síncope com amb la versió del 1995, amb Stallone i companyia?

–Al contrari: Dredd és una pel·lícula absolutament recomanable. Com a mínim, per als fans del còmic, perquè és insòlitament fidel al personatge original. La d'Stallone la superava potser en l'ambientació, que ara no és tan futurista. Però això té a veure amb el pressupost: Travis ha treballat amb la meitat dels 70 milions d'euros que fa quinze anys va costar Judge Dredd.

–Menys pressupost... i actors molt menys coneguts que Stallone, Diane Lane, Jurgen Prochnow i Max von Sidow. Això, ¿és bo o dolent?

–Bo, perquè Judge Dredd era una pel·lícula d'Stallone més que Dredd, amb un director aleshores jove –el britànic Danny Cannon–que es va haver de plegar en tot a la superestrella. D'altra banda, Stallone era incapaç d'entendre la fina ironia, el subtil humor anglès de què està tocat el personatge. I es va acabar convertint en una pel·lícula d'acció més.

–Si li confesso que jo tampoc hi sé captar, aquesta ironia, ¿m'ajudarà a descobrir-la?

–Cal tenir en compte el context històric –Dredd neix a l'època del thatcherisme– i que la historieta plantejava una oberta crítica dels règims autoritaris. Val a dir que al 1977 Dredd semblava molt futurista; avui, qualsevol policia d'operacions especials gasta una panòplia similar.

–En fi, que a Dredd no li veurem la cara.

–Aquesta és una altra diferència. A Judge Dredd, Stallone es treu el casc al minut 10, i al minut 12, l'uniforme. Així que la resta és una pel·lícula d'Stallone. És com si Superman es passés tota la pel·lícula vestit de Clark Kent. Estrany, ¿no? A Dredd, Karl Urban no es treu el casc ni un sol moment. Devia ser difícil perquè té una mirada molt expressiva i ho ha de refiar tot als llavis...

–Home, tampoc és que Dredd sigui un personatge diguem complex. Vaja, que molta vida interior no crec jo que tingui.

–Efectivament. A la consciència hi té el codi penal. I res més.

–Li han tret a Dredd l'àguila de l'uniforme: ¿ambo sense el seu permís?

–Li han tret aquella àguila en relleu tan aparatosa que, francament, no devia ser gaire còmoda per empaitar els dolents, i n'han deixat una d'estampada en relleu al pit.

–També se'l veu menys catxes.

–Sobretot si el comparem amb Stallone. Però millor, perquè s'assembla més al personatge original, abans de prendre esteroïdes i tota la pesca. És que se suposa que Dredd és un home normal, dintre del que cap, i no un superheroi; vaja, que si li disparen una ràfega amb la Lawgiver, potser la dinya.

–¿Algun altre retoc estètic? ¿O ètic?

–Tampoc la moto és exactament com al còmic, però torno a dir que això té a veure amb les limitacions pressupostàries. Però pel que fa a la personalitat, és extremadament fidel: un paio senzill, sense complicacions, que es guia exclusivament pel codi penal.

–En fi: ¿com li va la vida social? ¿Amics? ¿Amors?

–Una de les coses que més sorprenia del Dredd d'Stallone era que al final no només somreia, sinó que Diane Lane... ¡li feia un petó! Això és pura ciència ficció: Dredd no riu mai, i la seva vida sentimental és nul·la.

–¿I què fa, quan no caça dolents?

–Dredd està sempre de servei, menys quan menja i quan dorm.

–Així que de tensió sexual entre Dredd i la novata Anderson serà més aviat escassa.

–Inexistent.

–Quan es diu que els les actituds de Dredd freguen el feixisme... ¿s'enfada?

–No, perquè és veritat. Però, ¿quin superheroi com Déu mana no flirteja amb els mètodes feixistes? ¿Hi ha res de més feixista que tot un Batman? Al final, Dredd no és més que un policia que fa la seva feina. De forma expeditiva, això sí. Es fa difícil de simpatitzar-hi, és veritat, però a la vegada no t'importaria tenir-lo de la teva part en segons quines circumstàncies. ¿Oi, que no?

–¿És com sembla Dredd la primera entrega d'una trilogia?

–Aquesta és la intenció dels productors; tot dependrà de com vagi la pel·lícula als EUA, on s'estrena el 21 de setembre. Si enganxa, hi haurà dues seqüel·les.

–Ja que el tenim aquí: ¿d'on surt, de Dredd? ¿En qui es va inspirar?

–L'única imatge que prenc més o menys prestada és l'àguila, que se'm va ocórrer per les monedes de 25 pessetes de l'època, i que venia molt bé perquè és a la vegada l'emblema nord-americà i un símbol eminentment nazi.

–No m'enganyi: Dredd és una mena de Harry el Brut del segle XXI.

–Amb una diferència: Harry no tenia manies a potinejar la llei a la seva conveniència; a Dredd mai no se li passaria pel cap, això. És capaç de posar un nen a la presó pel delicte de llençar un paper al terra. Així que si se'l topen pel carrer, ja ho saben.

Per a més informació consulti l'edició en paper.