• L'escriptor argentí va deixar constància de la breu escapada andorrana a ?En viaje', dietari del periple europeu del 1967

Bioy Casares, el 8 d'cotubre del 1967 a la rue Marbeuf de París, en una imatge extreta del llibre Foto: ABC

El professor David Gálvez ens n'havia posat fa uns anys sobre la pista: Bioy Casares, l'amic íntim de Borges, el marit de la poeta Silvina Ocampo, l'autor, en fi, de La invención de More –obra mestra de la literatura fantàstica del segle XX– s'havia deixat caure per aquest racó de món el 1967, en el transcurs d'un periple que entre l'agost i el desembre d'aquell any va emprendre per França, la Gran Bretanya, Suïssa, Alemanya, Àustria i, és clar, Andorra. No només això: n'havia deixat constància en un dietari, En viaje, publicat el 1997 per Tusquets i que sospitàvem enterrat per sempre al cementiri dels llibres oblidats. ¡Doncs no! La mudança de la Puça ha servit, entre d'altres coses, per exhumar velles relíquies de la llibreria. I vet aquí aquest estupend exemplar, dos centenars i mig de pàgines que es cruspeixen en mitja tarda i entre les quals n'hi ha quatre de dedicades al nostre humil tros de Pirineu.

Més que dietari, En viaje és un recull de cartes que Bioy (Buenos Aires, 1914-1999) escriu regularment a la seva esposa, Silvina, i a la seva filla, Marta, que s'havien quedat a l'Argentina. Unes cartes de to íntim i domèstic, acompanyades de fotografies del mateix Bioy i en què l'autor passa revista a ciutats, hotels, monuments, personatges, àpats, pel·lícules, lectures i paisatges que recorre en aquells quatre mesos de viatge solitari, a bord d'un Peugeot llogat a París i que li havien de servir per recuperar la inspiració –així serà: el 13 d'agost reprèn a Le Touquet Diario de la guerra del cerdo, llargament postergat– i també la salut, tocada per culpa d'un fetge que li feia la guitza. La qüestió és que el 2 de setembre el trobem a a la capital. Venia de Foix i s'instal·la a l'hotel Parex, que Gálvez suposa el Park Hotel i que li deixa un regust més aviat dubtós: «En el hotel la vida sería agradable, salvo por el ruido de los que rompen la calle y por el mal restaurante pretencioso». I reincident: l'endemà insistirà en el «mal almuerzo» que li serveixen abans de partir d'excursió cap a la Seu i Lles –només en diu que hi compra un pa «enorme, exquisito, que me costó dos pesetas y media».

Greu pecat, aquest, davant d'un home que se les donava de gourmet. La mala notícia és que aquest to hipercrític i sense concessions és el que domina tota l'estada entre nosaltres: d'Andorra la Vella en diu que «es una ciudad en otra, con algo de caserió de frontera, acaso de Far West». Una descripció que no estaria del tot malament si no la rematés així: «Negocios, mucha gente de compras, restan a la idea de Far West todo encanto». El país, continua, està enclotat «en unos valles angostísimos, profundos, flanqueados de altas montañas, surcado por un camino único», i que al llarg de l'única carretera que ell va veure –«No hay caminos laterales», sosté; clarament, no va visitar ni la Massana ni Ordino–hi corre un riu «bastante lindo, afeado de tanto en tanto por chatarra, automóviles viejos, desperdicio».

Banda sonora hippy

De tant en tant se li escapen floretes –«Algunos pueblitos, de casas viejas, son lindos»– i alguna observació sorprenentment perspicaç, com ara que el president de França i el bisbe de Foix són –glups– las autoritats «máximas (y ficticias) del Principado». També té temps per a exòtiques divagacions i mistificacions –«Las banderas que ondean són la española y la del condado de Foix»–que conviden a pensar en aquesta Andorra com en una –i perdonaran la temptació– invenció de Bioy. Concedeix, això sí, que la ràdio –¿Radio Andorra? ¿Sud Radio?– és «excelente» perquè «transmite música pop» i fins i tot posa banda sonora a la jornada andorrana: ¡Creeque Alley, de The Mamas and the Papas, que recomana amb entusiasme a Silvina i a Marta! Seran però 48 hores escasses: el 4 de setembre el trobem ja a Tolosa, des d'on continuarà viatge cap a Llemotges la Baule, Caen, Deauville, le Touquet una altra vegada per creuar el canal de la Mànega cap a Canterbury, Londres i Edimburg...

En viaje constitueix, en fi, una ben legítima intromissió en la intimitat de l'autor. A banda de les seves –negatives, francament– impressions andorranes, podem seguir les lectures d'aquells mesos –se'ns revela com un gran lector de biografies (cita les Vidas de C. P. Snow), aprofita l'estada a Biarritz per retratar l'hotel Picardie, clau a Le croquet Player de H. G. Wells, en recomana La màquina del temps, i torna sempre a Wodehouse. Uns gustos, com es veu, molt anglosaxons. Escolta molta música –li fa comprar a Silvina quatre discos: I want to go back to Uruguay, A bad night, Jackson i «cualquiera», diu, de The mamas and the Papas–, i a Londres freqüenta el teatre –The Mouose Trap, The Odd Couple, Three Sisters– i assisteix a l'estrena de Bonnie and Clyde. Fa certa vida social –a Biarritz comparteix hotel amb els ducs de Windsor, Edward i Wallis– i esquitxa les cartes amb consideracions sociològiques com aquesta que firma a Le Touquet i amb què retrata en una frase la idiosincràsia francesa: «Una niña de siete años: ‘Maman, tu vas salir la plage avec la cendre de ta cigarette'. Los franceses son esencialmente civilizados». ¡Llàstima que no es topés cap andorraneta tan repel·lent com la nena parisina!

Per a més informació consulti l'edició en paper.