El cantant amb al seva guitarra. Foto: EL PERIÒDIC

CANTAUTOR.

La Fada Ignorant tanca la temporada d'estiu amb una proposta doble: aquesta nit, el toc alternatiu del cantautor barceloní Jos Racero –exescolanet de Montserrat, atenció– amb el disc De aquí al infinito. Demà, debut andorrà del reusenc Joan Masdéu (1974): la veu i l'ànima dels extints Whisky'ns, epígons del rock català, compareix amb el primer disc en solitari, Casa murada, i l'espectacle Miniatures. Ell i la guitarra acústica, i anar fent. A pèl, sense trampes ni coartades. Una desena de temes nous de trinca –no es perdin el primer, Desapareixo– amb què ha anat girant l'últim any i mig per tot Catalunya. El carrer dels Jocs florals, primer single i –diu– «un tema que genera optimisme, ideal per posar al cotxe un dia plujós»–, va guanyar el 2011 el premi Enderrock a la millor cançó per votació popular. Masdéu converteix en cançó la desolació dels comiats (Moscou, Qui, Jornals de secà), però també busca la forçá per tornar a arrencar (Final d'estiu, Crec, La primavera, Avencs) i fins i tot s'atreveix amb una cançó de bressol (Un sol déu). En definitiva: pop d'autor fresc, honest i minimalista per a la segona vida d'un dels supervivents del rock català, aquella aventura que avui sembla plistocènica.

–La primera està cantada: després de tres lustres amb Whisky'ns, ¿per què emprèn carrera en solitari?

–La resposta també és òbvia: després de 17 anys tenia ganes d'encetar un nou capítol, una nova història. Vam liquidar l'aventura de Whisky'ns, que va ser molt xul, però necessitava tastar nous terrenys. I així neix Casa murada, que després d'un any arriba per fi a Andorra.

–Però a l'espectacle Miniatures repesca part del repertori de Whisky'ns...

–Així és. Miniatures va sorgir després de Whisky'ns i mentre gestava Casa murada. La intenció era recuperar la distància curta, potenciar la intimitat amb el públic, i provar un concepte que m'interessava especialment: cançons despullades, sense arranjaments. Quan vaig publicar el disc, vaig incorporar els nous temes a Miniatures.

–Recupera el llegat Whisky'ns, però sense nostàlgies.

–En absolut. S'ha de mirar sempre endavant.

–El títol, Casa murada: ¿de quina realitat hostil necessitava blindar-se?

–És un disc molt personal, com ha de ser un primer disc en solitari. Tenia molta necessitat de parlar de mi, tot i que al final quan toques la intimitat tothom s'hi pot sentir al·ludit. El repte era trobar un llenguatge prou ambigu per protegir aquest món interior, de vegades summament fràgil. Casa murada, que era el nom de l'estudi on gravàvem, em va donar la idea i reflecteix el to de les històries que explico.

–Les seves referències musicals, quan es posa la granota de Joan Masdéu, ¿per on passen?

–Les mateixes que quan escrivia per a Whisky'ns: jo vinc de l'escola dels Beatles, dels Birds, de Brian Wilson i els Beach Boys... Són les influències que sempre tinc presents.

–A veure, doncs: ¿quina és la diferència, musicalment parlant, entre Joan Masdéu i Whisky'ns?

–Es tractava de trobar un altre llenguatge a l'hora de vestir aquestes cançons, sobretot pel que fa als arranjaments, a banda d'unes lletres clarament més introspectives. No sé si amb aquest primer disc ho he acabat d'aconseguir; en el segon, la cosa serà molt més clara.

–Un segon disc que està en camí,, sospito.

–La idea és treure'l el 2013. Em servirà per portar fins al final aquesta idea de despullar les cançons de tot el superflu. De fer musicalment realitat la màxima de «Menys és més». En resum: com menys instrumentació, millor.

–Ara que en la música en català és l'hora dels grups, vostè va i vola sol: ¿per portar la contrària?

–En absolut. Era el que sentia en aquell moment, i ho he fet amb tota la il·lusió del món. És un primer granet d'arena. I n'hi haurà més.

–Ha viscut el boom del rock català i l'actual: ¿en què s'assemblen, i en què divergeixen?

–Als 90 semblava que el rock català era una cosa artificial que s'havien inventat les institucions per promoure la llengua; una cosa de nyigui-nyogui, de fireta i a sobre subvencionada. Que la Generalitat ens pagava la hipoteca, vaja. Aquesta era, crec, la sensació que hi havia...

–¿I no era així?

–¡No! És clar que potser jo em vaig perdre aquesta part... Rock català era sinònim de qualitat musical justeta, quan hi havia de tot: bons, dolents i mitjanets. I la paradoxa és que els detractors d'aleshores són els que estan donant corda a la fornada actual.

–¿Mosquejat?

–Tampoc, perquè ara mateix hi ha bandes de molta, moltíssima qualitat. Sens dubte més que la que hi havia als 90 amb el rock català. I hi ha també molta diversitat estilística, una enorme creativitat. Però no perdem de vista que per arribar fins aquí havíem de passar per allò: Mishima no existiria si no hi haguessin hagut Els Pets; i els Pets no haurien existit sense Pau Riba. Seguríssim. El sector s'ha anat professionalitzant, s'ha creat una indústria i hem arribat a un nivell molt alt. És per sentir-se'n orgullós, i és bo per a tots.

–Per acabar: l'11 de setembre, ¿el veurem a la manifestació?

–I tant.

–Rere quina bandera: ¿de l'estelada o de la senyera?

–Humm... No ho sé: sortiré a manifestar-me i suposo que ens acabarem trobant tots, ¿no?

–Li plantejaré d'una altra manera: ¿per què es manifestarà: per la independència o pel pacte fiscal?

–Per la independència. ¡A veure si la veiem abans de morir-nos!

Per a més informació consulti l'edició en paper.