• El pianista enregistra aquesta setmana a la capital el segon disc en solitari, amb David Pastor a la trompeta i Dani Forcada a les percussions
• Ell mateix firma els onze temes de l'àlbum, encara sense títol i que es publicarà el novembre

El pianista massanenc, a la sala gran de l'institut de música de la capital, on des d'ahir i fins al divendres enregistra el nou disc Foto: TONY LARA

No es deixi enganyar el lector: entre les moltes reencarnacions artístiques de Jordi Barceló –pianista, arranjador, productor, pedagog, músic d'acompanyament, impulsor de projectes musicals de tot pelatge i un dels culs més inquiets del panorama nacional– la més 100% Barceló encara no la coneixíem: la del compositor intimista i contemplatiu, capaç de domesticar la sensualitat llatina a què ens té acostumats i posar-la al servei d'un rar lirisme. Alguns –molt pocs– havien tingut el privilegi de degustar en petit comité aquest altre Barceló. I n'havia deixat unes engrunes al primer disc en solitari, aquella aventura marciana que va ser, dos anys enrere, Latin Stride Piano. Però tant de secretisme s'ha acabat: el pianista massanenc enregistra aquesta setmana a la sala gran de l'Institut de música de la capital la seva segona incursió discogràfica. No té títol, encara, però això també té els dies comptats perquè el disc es publicarà el novembre i tindrà la reglamentària presentació, en primícia i en exclusiva. El dia, el lloc i la data, pendent de confirmació.

Però tot això són els prolegòmens; anem d'una vegada al tall. No és ben bé que a Barceló li hagi donat la vena intimista; és que ell és així quan escriu. I els onze temes del disc són fills seus. Un pas endavant respecte a Latin Stride Piano, en què només firmava quatre de les peces. Aquí ho firma tot: des dels dos estudis de tall acadèmic dedicats a les filles –Jamila i Julieta, que també tenien tema propi al disc anterior– fins a la deriva contemplativa que es permet al cos central del treball, amb cinc temes a piano sol que donen el to de fins on pot arribar el Barceló autor, passant per la incursió llatina que no hi podia faltar, quatre peces per a les quals ha comptat amb la col·laboració de David Pastor, a la trompeta, i de Dani Forcada, a les percussions.

Poc a veure, com es veu, amb els pals a què ens té acostumats: l'últim, aquest duet de boleros que s'ha marcat amb Jordi Bootey i que aquest estiu ha debutat, amb èxit més que notable, a Escaldes i Ordino. Ni amb els múltiples projectes d'arrel negra que ha anat engegant al país, des de la Grossband fins a la Big Band Andorra. Ni amb la faceta de músic d'acompanyament que ha cultivat al costat de Lucrecia, Los Manolos i Miguel Ángel Céspedes. Ni amb la de pedagog, que exerceix com a director de l'escola de música de les Valls del Nord.

És veritat que en totes aquestes facetes hi ha deixat la seva petja llatina, que aquest mateix rastre es pot buscar –i trobar– en els temes del nou disc. Però aquí –assegura el mateix Barceló– «m'he deixat portar per les meves dèries més íntimes, gronxat per les estupendes vistes del meu estudi –el Casamanya, el Pui– i pels records, els sentiments i les reminiscències que m'inspiren i convoquen». Amb aquests antecedents, no és estrany que alguns dels temes gastin títols com ara Tocant el cel, Grandalla i Amistat. Però, ¿per què ara, precisament? Senzill: després de dos decennis llargs embarcats en projectes d'altres, sentia arribada l'hora de dir-hi la seva, amb la seva veu i amb la seva lletra. Ell ho té clar: «Hi haurà qui se sorprendrà del disc perquè és la meva faceta menys pública i menys coneguda. Però, ¿quin sentit té deixar les obres en un calaix? ¿Per què no compartir-les, a veure si allà fora troben la seva ànima bessona?»

Dit i fet. Una advertència final: la nova criatura de Barceló neix amb la molt saludable vocació d'arribar a tots els públics. Així que –adverteix– no hi busquin explosions de virtuosisme perquè no les hi trobaran... excepte en els dos estudis, que tot i així conserven una molt poderosa vena melòdica. Una aventura personalíssima, una au raríssima en el nostre panorama artístic, i un luxe que demostra que fins i tot en aquest país es poden tirar endavant projectes aparentment marcians, amb una mica d'ajuda institucional –Barceló s'ha acollit al programa de subvencions del ministeri de Cultura– i molta, molta empenta. El resultat, al novembre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.