El professor Carlos Lévy, al Centre de Congressos d'Andorra la Vella, com a moderador de la Universitat d'Estiu. Foto: ÀLEX LARA

El doctor en filologia clàssica i professor de llengua i literatura llatines a la Universitat de París - Sorbona, Carlos Lévy, ha estat el moderador de la 29a Universitat d'Estiu d'Andorra, centrada en el paper de l'educació per a una convivència harmoniosa.

–Diu que un dels problemes de la nostra societat és que ho volem tot i que ho volem de manera immediata.

–Sí. El que passa és que és difícil dir si això és una causa o una conseqüència. És un problema i, personalment, crec que fins i tot en el llenguatge arribarem a un estadi en el qual només s'utilitzarà un temps...

–El present.

–Efectivament: el present. Aquesta dictadura del present és un dels problemes de la societat contemporània perquè crea angoixa, insatisfacció, incapacitat de preveure racionalment el futur, dins del que cap. Hi ha malalties físiques, hi ha malalties psicològiques i psiquiàtriques, però a més estem vivint una malaltia col·lectiva, que és la incapacitat de pensar el temps en la plenitud de les seves dimensions.

–La Universitat d'Estiu d'aquest any ha tractat la qüestió de l'educació, un dels àmbits en què estem detectant que alguna cosa no funciona. Hi ha alguna cosa, més enllà de la crisi econòmica, que no ens satisfà.

–És veritat. Ho trobem més o menys en tots els països. Les causes són múltiples, diferents, segons els països, però també hi ha aquesta incapacitat de focalitzar l'atenció sobre el que va existir o sobre el que existirà en un futur que no sigui immediat.

–Un present «sense arrels ni projecció», segons Lluís Duch. Vostè ha parlat també de la irrupció de la virtualitat...

–Una virtualitat que no hem sabut dominar, almenys de moment. Però no ens hem d'equivocar: la memòria també pot tenir la seva malaltia. Focalitzar-se en excés sobre el passat és tan perjudicial com fer-ho sobre el present o sobre el futur. Penso que hauríem d'abastar el temps, la totalitat de les seves dimensions, en una relació que hauria de ser harmònica entre present, passat i futur. Però en realitat estem molt i molt lluny d'això.

–¿Per què creu que passa això? ¿Vivim tan de pressa que no tenim temps per reflexionar, només per fer?

–Crec que hi ha diverses causes. Hi ha, certament, el problema de la tecnologia: la tecnologia va cada vegada més de pressa. Me'n recordo que, la primera vegada que vaig llogar un pis a París i vaig demanar un telèfon, em van dir: «Molt bé, només s'ha d'esperar un any». Era un telèfon fix, clar. Ara tenim tots un telèfon mòbil, i el mòbil és una de les formes d'aquesta dictadura del present. Però també existeixen altres causes. El passat recent ha desprestigiat les ideologies. El feixisme, el comunisme, s'han condemnat i es consideren monstruositats del passat. La paraula ideologia té ara un matís clarament negatiu. Aleshores, en comptes d'ideologia, tenim la il·lusió que estem en contacte directe amb la realitat. Una ideologia és una reconstitució de la realitat i nosaltres ens creiem,molt tontament, que hem deixat de cantó les ideologies i que estem en contacte amb allò concret, amb allò real. La paradoxa és que, en comptes del concret i el real, estem en contacte permanent amb allò virtual. És a dir, la ideologia no ens ha portat a una millor comprensió, a una millor aprehensió de la realitat, sinó que ens ha portat a una confrontació permanent amb aquest món tan estrany, tan multiforme, tan escorredís, del virtual.

–Tal com ho explica, dóna la sensació que estiguem molt perduts. ¿L'esperança es troba justament en l'educació i les generacions futures?

–L'educació és un tema fonamental. Crec que és un tòpic, però un tòpic real i veritable. Ara bé, ¿com ho hem de fer perquè el món virtual sigui dominat per un projecte educatiu, i no al contrari? O sigui, el món virtual que dicta la seva llei a qui vol imposar-li un projecte educatiu. No sóc tan fonamentalment pessimista, però crec ser lògic amb mi mateix pensant que tot necessita temps i que un fenomen tan complex, tan variat, com el que vivim no trobarà la seva solució ni en dos dies ni en dos mesos. Ni tan sols en els anys que vénen. És una cosa que requereix paciència, que requereix atenció, que requereix, en certa manera, resignació. Resignació per admetre que, durant un cert temps, coexistirem amb el que encara no dominem.

–Semblava que les noves tecnologies de la informació i la comunicació ens havien de fer més lliures. Ara ens adonem que utilitzem aquestes tecnologies sense ser prou conscients de les conseqüències d'aquest ús.

–Potser hem passat d'un sistema de dictadura que es veia a una dictadura que no es veu. Tot just surt el nou iPad o el nou iPod i resulta que adquirir-lo es converteix en una necessitat gairebé urgent i vital, sense preguntar-se si realment és una cosa tan essencial. És a dir, tenim ja uns reflexos condicionats. Però estem vivint tals excessos que es pot imaginar una reacció. ¿Quina serà la forma d'aquesta reacció? Això no ho sé, però a mi em sembla que cada vegada hi ha més gent que se sent gastada per un ús immoderat de la tecnologia i que tracta d'imaginar altres formes de viure.

–¿Un altre món és possible?

–Sí, n'estic convençut.

–Aleshores és cert que no és tan pessimista.

–Gràcies.

–¿La Universitat d'Estiu ha posat el seu granet de sorra en la construcció d'un món millor?

–Crec que és una necessitat, crear fòrums, espais de reflexió, i també un temps per a la reflexivitat, que és el que el món actual ens impedeix fer. I admetre que ni a Andorra ni en cap altre lloc una universitat d'estiu no tindrà un efecte immediat, però sí que és un element que ens permet anar cap a una forma més equilibrada d'existència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.