• L'Andorra suma els tres primers punts a Primera amb deu jugadors, un penal parat i un gran gol de Ludo

Oriol, que ahir va debutar en partit oficial amb el FC Andorra, al matx disputat al camp d'Aixovall. Foto: TONY LARA

Què fantàstic és el futbol, què capritxós, què maco. Un dia arribes al camp i no et surt res, falles un gol cantat i acabes golejat, amb sancionats i cara de pomes agres, i llavors prefereixes tancar el dia anant-te a dormir per oblidar. Però d'altres dies, quan menys t'ho esperes, arriba el cop de sort que busques, allò de «el futbol és així», que ahir va recordar un feliç Justo Ruiz, i quan tot és en contra, amb un jugador menys (Pujol, expulsat als sis minuts de la segona part), amb un penal en contra, passa que el teu porter, en aquest cas Ferran Pol, fa un vol espectacular per aturar la pena màxima, i a tres minuts del final, el lluitador Ludo agafa una pilota en la banda dreta, a 25 metres de la porteria rival, aixeca el cap i envia una carta d'amor signada per tota la plantilla al fons de la xarxa. Coses així creen ‘Ludopatia', una mena de vici arrelat per tornar a veure jugar aquesta meravella.

Visca el futbol, Ludo i el millor gol de la lliga –és la primera jornada, i avançada al calendari, però la diana és insuperable–, que va fer que el FC Andorra sumés els seus tres primers punts en el debut a la Primera Catalana, i contra un rival d'entitat, el Martinenc. «Li vaig dir a la directiva que en aquesta lliga posaria l'equip de líder, i ja he complit», va fer broma ahir el tècnic andorrà.

I queda dit, que el partit va estar repartit. Sense grans ocasions, amb un joc espès, amb una sensació que l'empat, almenys a l'Andorra, li valia, i que el pas del temps deixaria tot en taules. Però Ludo va fer el que espera d'ell Ruiz, que quan es necessiti un revulsiu, ell hi aparegui. «És molt bo», va dir el tècnic, que va veure la trajectòria del gol en línia recta des de la banqueta: «Només ha xutat i gairebé ja estàvem abraçant-nos, sabíem que era gol».

El partit, amb tot, va ser avorrit, sense que cap dels dos equips imposés cap ritme, i si alguna cosa s'hauria de destacar va ser el potencial defensiu visitant, que no va deixar maniobrar un Sebas Gómez ahir massa sol. L'entrada de Toscano a la segona meitat va donar més verticalitat a les accions locals, però el gol es veia complicat, o com a molt, obra d'un privilegiat. Com Ludo.

Abans, Pujol havia estat expulsat per doble amonestació als sis minuts de la represa –va tocar la pilota amb la mà en la segona groga– i el porter Pol va volar com un trencalòs per aturar en el minut 76 un penal en contra comès per Maneiro –«rigorós», va dir Ruiz, «crec fins i tot que ha xiulat abans que hi hagués cap contacte». Formava part tot això d'una història que acabaria molt bé i ningú s'ho pensava, perquè d'ocasions n'hi havia hagut molt poques: un xut llunya i perillós, però fora, de Sebas als 16 minuts de la primera part; una rematada amb l'exterior d'Oriol –debutava ahir amb els tricolors, com Moisés San Nicolás, amb bon partit– també alta; un cop de cap de Maneiro en el 73 després d'una falta; i un globus que va enviar Emili en el 81, un rebuig per ser sincers, de camp a camp, que es va enverinar amb el vent i va acabar amb el porter Carulla rebutjant amb dificultats amb cop a l'esquena contra el pal. «Hem pecat d'innocents en algunes coses», va dir Justo Ruiz en acabar. «Amb un punt estàvem satisfets, però ens trobem amb tres», hi va afegir per concloure: «És una frase molt dita, però el futbol és així». De maco i inesperat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.