• Lluitar contra l'ascensió a Canòlich és sentir dolor, però al final sempre la recompensa existeix, i llavors somrius, tot i que a meitat de la pujada t'hagis plantejat trucar algú perquè vingui a salvar-te

Esforç, paciència i ganes és el que es necessita per fer front als últims quatre quilòmetres d'ascensió fins el santuari de Canòlich. Foto: ÀLEX LARA

Quan un parla amb un ciclista professional i aquest comenta que en un port com la Gallina poden pujar a 24km/h en alguns trams, i a 16 en els més lents, doncs el primer que pensa és que l'afició que té al ciclisme, en realitat, no va enlloc. És una mena de depressió profunda que fa que tinguis vergonya a afirmar que, amb sinceritat, la velocitat de creuer que tu ets capaç de mantenir en aquesta pujada és de 8 per hora, i fins i tot menys.

Per molt que siguis aficionat i practicant, no et pots posar en la pell d'aquesta gent que, després de set etapes, sortirà de Lleida amb gairebé mil quilòmetres a sobre i farà front a 175km a fons, amb tota l'estona pujant més que baixant, i amb l'arribada al país dels Pirineus, amb rampes infernals per sortir d'Escaldes-Engordany direcció la Massana, o per buscar la Comella, port que, per cert, és per ells una mena de broma, quan per tu és un toro brau en tota regla. Des d'aquell punt, baixada rapidíssima fins Aixovall (70, 80 per hora, no ho dubtin) i, cal esperar que així sigui, l'infern final que doni espectacle.

Però, ¿tan dura és la pujada a la Gallina? Doncs per ser clars, dura i molt més, perquè on Purito Rodriguez diu que té descansos, per a un cicloturista això ni es nota, perquè si les pulsacions d'ells baixen d'una manera descomunal, per al ciclista esporàdic seria necessari una recta plana o en descens de dos-cents metres per tornar a la normalitat. Així que, si volen saber què se sent quan una persona normal puja la Gallina, els podem dir que la sensació, abans, és de por; durant és de misèria; i després... després hi ha moltes versions: està qui diu que no torna mai, qui assegura, tot i haver patit moltíssim, que no ha estat per tant, i el 90% dels cicloturistes no dubtaran en afirmar que, en quant puguin, repetiran. Les raons: que és dura i maca, fa patir i agrada. No hi ha més.

La treva aquí no existeix, per molt que alguns diguin que té moments per respirar (¿a on?), i des de Bixessarri és una batalla tan descomunal que no saps si mirar endavant, mirar avall, tancar els ulls o buscar el mòbil a la butxaca i que vinguin a buscar-te. Puges tan a poc a poc que els escassos 4km que hi ha fins el Santuari haurien d'estar enregistrats com els més lents d'una carretera en el món sencer, i l'única cosa que t'alleugereix és el paisatge, la vegetació, l'estretor de la carretera, el serpenteig, els revolts, la vista cap a la vall, el saber que t'aproximes al cim.

I les cames... les cames deixen d'estimar-te, ja no volen formar part de tu, i a vegades fins i tot tremolen, els genolls fan mal, i quan t'aixeques de la bici per no perdre l'equilibri, t'amenacen amb contraure's i deixar-te allà, amb la mel als llavis. Però de tanta misèria sempre es treu un premi, i així coronar és somriure, i llavors oblidar els moments en què, sí, és cert, haguessis posat el peu a terra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.