• El Femap tanca la segona edició amb la formació Intonationes
• L'últim concert va anar dedicat a l'obra del basc Juan d'Anchieta, un músic renaixentista que va aprofundir en la música polifònica

Un moment de l'actuació d'Intonationes, divendres, a l'església de Sant Miquel de la Seu. Foto: VIOLETA AMARGANT

El Femap, que enguany ha convidat Euskadi, tancava aquesta edició amb la formació Intonationes, que interpretava la música del també basc Juan d'Anchieta. Un músic renaixentista que va dedicar la seva obra a aprofundir en la música polifònica. L'autor pertanyia a la noblesa basca i, sense saber-ho, el seu nom quedaria lligat a la companyia de Jesús, donat que el seu pare fou tiet-avi de San Igancio de Loyola, fundador dels jesuïtes i, ell mateix, fou pare del missioner José de Anchieta. Tot i que també se li coneixen algunes obres de caire profà, no és d'estranyar que el repertori escoltat a la església de Sant Miquel –que al final substituí a Sant Domènec– fos de caire religiós. Tornar a assistir a un concert a Sant Miquel fou un privilegi, que ens mostra com el festival ens permet gaudir, no solament del patrimoni que representa la música antiga d'autors que han estat poc interpretats, sinó que obre les portes d'alguns dels més destacats indrets arquitectònics del Pirineu. Un maridatge que, com ens comentaven abans d'entrar, afegeix nous matisos a l'experiència d'assistir als concerts.

Sabent com n'és de perjudicial la competència del futbol, la entrada de dijous fou prou bona. Una de les coses que primer em va cridar l'atenció, en aquell vespre tan calorós, fou que el tenor dugués jaqueta. De fet al Pirineu es prou coneguda la frase «el que atura el fred atura la calor». Però no vaig entendre aquella aparent excentricitat fins que, a la mitja part, vam poder comprovar que era l'únic que s'havia posat una camisa de màniga curta i que lluir la jaqueta comportava un sacrifici per no desentonar amb la resta de components de la formació. Una bona metàfora del que, en tot moment, la formació va demostrar a l'escenari.

L'última paraula entonada pels músics abans del bis –un Miserere atribuït al comte de Peñaflorida– fou pacem. Una pau que sens dubte ens van aconseguir transmetre les veus d'Intonationes. Aquesta només fou interrompuda pel vol del que, de primer, semblava un ratpenat, però que a la tercera passada ja feia tota la pinta de ser un falciot o bé una oreneta. Si jo cregués amb els àugurs, que interpretaven el futur a través del vol de les aus, potser hauria fet un pronòstic. El meu escepticisme, però, només em permeté recordar-me dels versos d'en Bécquer, «volverán las oscuras golondrinas». L'animal, però, res té a veure amb la part nostàlgica del conegut vers, on el poeta vol fer-nos palesa la seva tristor davant de l'amor que no tornarà i per això utilitza els cicles naturals, que semblen immutables, de forma metafòrica. Una metàfora que, sens dubte, es podria aplicar a qualsevol dels concerts que sempre acaben esdevenint experiències úniques. Per sort el Femap, com les orenetes, tornarà l'any que bé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.