• El castell de Castellciutat ha acollit el concert de la Camerata Boccherini
• El plat fort de la nit va ser la interpretació de l'Stabat Mater en la versió de Luigi Boccherini

La Camerata Boccherini, que aquest dijous va oferir un concert al castell de Castellciutat. Foto: FEMAP

Ja en la seva recta final –quan es publiqui el text quedaran quatre concerts–, el FEMAP ha estat hostatjat al castell de Castellciutat –un reconegut hotel– amb l'excusa d'acollir la música de Luigi Boccherini i als seus intèrprets, Camerata Boccherini. La trobada es produïa, després que el públic entrés a través d'una magnífica escala decorada amb espelmes, en una àmplia sala amb aire condicionat –gens de l'època– i unes butaques principesques de les quals, gairebé cap, va quedar buida.

El cert es que m'anava capficant pel que podria explicar als lectors al voltant d'aquella vetllada. Vaig decidir tancar els ulls i deixar-me endur per la magnífica música dels dos quintets de corda que estaven programats com a primer plat. Desconec els motius, però em vaig imaginar la quantitat de passes que s'havien portat a terme des de que un homínid va tenir la pensada d'agafar un tros de tripa, enganxar-lo a un bastó de manera que estigués un xic tensat, i va descobrir que fent-lo vibrar es produïa un so, agradable, fins que un luthier experimentat bastia un violí (o un violoncel) partint d'aquesta primera idea. M'és del tot impossible pensar en el gran nombre d'hores invertides en proves i errors, tant pel que fa als que varen anar donant forma als distints instruments, com als assajos dels compositors, i els seus mestres, per donar cos a la partitura, o les que havien dedicat els distints intèrprets a reproduir aquella música en el temps. Tot plegat una gran feinada, per tal de poder emetre aquells meravellosos sons que llavors escoltàvem. De fet no tant sols la ciència es recolza en la famosa metàfora de les espatlles de gegants que permeten veure-hi més lluny, si no que, crec, aquesta afirmació es podria traslladar a un gran nombre d'activitats humanes.

No cal dir que els dos quintets de corda deixaven el cos en perfectes condicions per encarar el plat fort de la nit, l'Stabat Mater. L' obra musica una composició que s'atribueix al franciscà Jacopone da Todi, però també al papa Innocenci III –prou conegut en aquestes contrades per haver instigat la croada càtara. Potser per la punyent temàtica –que apel·la al dolor universal d'una mare en perdre un fill– sembla ser que és una de les composicions literàries que ha estat musicada en més ocasions. De fet, en el FEMAP d'enguany ja hem tingut l'oportunitat de gaudir de la versió composada pels germans Pla. Encertadament, el festival ha estat prou prudent per mantenir la cronologia, donat que l'obra de Boccherini és també posterior en el temps, fet que ens n'ha permès veure'n l'evolució. Després d'una gran ovació, el públic es notava satisfet. ¿Que potser li hauria agradat degustar alguna cosa més, en algun bis? Potser sí. Però la saviesa popular afirma que és més saludable quedar-se una mica amb gana que no saciat. No cal dir que, hores d'ara, la nostra salut és de ferro.

Per a més informació consulti l'edició en paper.