El president de l'Apca, Marc Segalés, durant l'entrevista. Foto: TONY LARA

PRESIDENT DE L'APCA.

El Marc Segalés és periodista de vocació; fa més de quinze anys que s’hi dedica i des dels cinc tenia clar que aquesta era la seva passió. El mes passat va ser escollit el nou president de l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA), després que Cristina Orduña hagués d’abandonar el càrrec per motius laborals.

–L’associació neix en un context de crisi; ¿com ha perjudicat aquesta al periodisme andorrà ?
–L’associació neix en un context de crisi, però fa més de 20 anys que la intenten crear. Al final s’ha concretat malauradament coincidint amb aquest moment crític. La crisi a Andorra ha afectat proporcionalment de la mateixa manera que a la resta de llocs. Els mitjans d’aquí l’estan patint i l’han patit: s’ha retallat plantilles als quatre diaris, de la televisió, que ja estan pensant a fer-ne un altra... és evident que afecta.
   
–¿Creu que ens esperen més retallades, la ‘cosa’ va a pitjor?
–No sé si va a pitjor, però el que no hi ha és gaires signes de millora, segons com, ja signaríem perquè es mantingués igual. El que es dirien brots verds, no n’hi ha.

–¿Quin paper tindrà l’APCA? ¿Quina és la seva finalitat?
–Un dels objectius de l’APCA era associar un dels pocs col·lectius professionals del país que no estava representat. Es va tirar endavant per estar representats, tenir veu i defensar la professió. Ha de quedar clar que l’APCA no és un sindicat i que la seva finalitat és defensar que tots els professionals del país puguin fer la seva feina correctament amb les millors condicions possibles.

–Parlem del codi deontològic i de la declaració de principis de l’APCA. ¿Quina importància creu que té la deontologia o l’ètica periodística a Andorra?
–Jo no parlaria d’ètica periodística sinó d’ètica del periodista. Si que existeixen els codis, que poden ser una referència, però en tot cas és a nivell particular; cada periodista té la seva pròpia ètica o no la té, respecta més el codi o menys, és marca unes pautes o no ho fa.

–¿Els periodistes d’aquí respecten el codi?
–Jo crec que el codi es respecta, si no la totalitat del codi, una gran part. És veritat que hi poden haver alguns punts concrets que en algun cas es podrien posar en dubte si s’ha sobrepassat o no...però en termes generals, es respecta bastant.

– ¿Creu que les institucions del Principat respecten la transparència informativa a la que estan obligades?
–Les institucions han guanyat en transparència amb el pas del temps, però hi ha aspectes millorables.

–¿Com per exemple?
–Segurament faria falta més diligència a l’hora de facilitar determinades informacions i més claredat en certes qüestions. Es podria agilitzar més tot el procés de transmetre informació per part de les institucions o fins i tot obrir determinats sectors. El sector bancari, per exemple, possiblement a nivell de comunicació és dels més tancats del país. S’ha millorat però fa falta incidir més en aquests sectors que poden millorar.

–¿Podríem dir que  a Andorra hi ha temes intocables, temes ‘tabú’?
–No crec que hi hagi temes tabú. Sí que, segurament per tradició i perquè el país evoluciona a poc a poc, podríem dir que costa ‘canviar el xip’.  Ara bé, potser hi ha temes que no es toquen precisament perquè costa molt accedir a la informació. En el moment que es té, jo crec que si que s’utilitza. Després, clar està, cal tenir en compte els interessos publicitaris de cada mitjà, però això passa a tot arreu. Llavors ja és una qüestió del mitjà, no de la dificultat que pugui tenir el periodista a accedir a la informació.
   
–El dret fonamental a la intimitat té certes ‘permissions’, com és en el cas de persones públiques. ¿Com es regula això?
–La frontera és molt justa. Es pot utilitzar la informació sobre una persona pública, però només si està relacionada amb el seu càrrec o el motiu pel qual és conegut. El cas d’un ministre, esportista, un polític... Són personatges públics i coneguts. Ara bé, una informació que no estigui lligada al àmbit pel qual és conegut, és a dir, que entri en termes personals o no relacionats, podria travessar la frontera...

–¿Som conscients els periodistes del constant risc de vulnerar drets fona–mentals?
–En tot cas ho hauríem de ser. A la carrera hi ha tres o quatre assignatures lligades al dret. Tots els professionals de la comunicació són professionals, i ho han de saber.

–¿És aquest coneixement el que diferencia el periodisme de l’anomenat periodisme ciutadà’?
–És una de les claus. Ara és un moment on hi ha una multiplicació de l’oferta de continguts a la xarxa, on qui més qui menys, tothom es pensa que pot escriure, que pot informar de tot. Aquí hi ha tota una sèrie de gent que ha estudiat una carrera i que se suposa que són els professionals de la informació, per tant, són aquests  qui realment la poden tractar i oferir-la amb les millors condicions als ciutadans. Jo crec que en aquest moment de proliferació, és el moment en que la feina dels periodistes és més important que mai. No tothom és professional de la informació, i jo crec que s’ha de reivindicar des de la pròpia professió. 

–Parlant d’Internet, estan sortint veus critiques per la publicació de certs comentaris als mitjans online. ¿On estan els límits de la llibertat d’expressió? ¿Quin paper ha de tenir el mitjà?
–Cada mitjà ha de regular segons els seus propis criteris. Hi haurà alguns que deixaran un marge més ample i altres més estret. Evidentment, l’insult no s’ha de permetre. Pel que fa la resta, s’ha de controlar igual que el paper; si hi ha un codi deontològic que s’intenta respectar en el paper, la versió digital del  mitjà hauria d’intentar respectar-lo igual. El codi hauria de servir per tots els formats.

–Després de 15 anys, ¿creu encara en la missió de responsabilitat social del periodisme?
–Encara hi crec, si no segurament ho hauria deixat. El periodisme ha d’existir. El dia que es perdi, es posarà en dubte que els estats siguin democràtics.

Per a més informació consulti l'edició en paper.