• Fins i tot la persona que enregistrava va deixar anar les mans per marcar el compàs

El violista Vittorio Ghielmi i el llaütista i teorbista Luca Pianca, dissabte Foto: VIOLETA AMARGANT

L'entrada a l'església de Sant Vicenç de Estamariu es fa a través d'un comunidor. Es tracta d'una petita construcció de pedra, orientada als quatre punts cardinals, amb una vista del paisatge immillorable i que tenia com a objectiu celebrar ritus per conjurar (allunyar) les tempestes per tal de que aquestes no malmetessin els conreus, ja fos amb pedra, aiguats o ventades. Per accedir a la cerimònia que ens aplegava a Estamariu dissabte, després cal travessar el magnífic cementiri on algun dels assistents va comentar que no els hi importaria ser-hi enterrats, tot i que un cop allà ja no en podrien gaudir. Dins ja de Sant Vicenç i un cop asseguts, els músics no van tardar massa a afinar els instruments. En el instant immediatament abans d'emetre la primera nota del recital, el silenci era impactant, com el que es produeix desprès del llampec, mentre s'espera el tro. No cal dir que als espectadors també ens anava bé que ens haguessin afinat. O el que seria el mateix, aquells instants en què els músics provaven l'instrument, que en un principi podrien semblar incòmodes, havien servit per conjurar (allunyar) la remor d'un públic, que desprès es va deixar gomboldar, entusiasmat, per la música. Fins i tot la persona que enregistrava el concert, en més d'una peça, va deixar anar les mans en diverses ocasions per anar marcant el compàs del que estava sonant.

El concert, en la seva segona part, també va tenir el seu moment didàctic donat que Vittorio Ghielmi ens va presentar a un dels benjamins de la família de les violes de gamba, el pardessus de viole. De la mida d'un violí, fou dissenyat per a que es toqués com una viola de gamba, donat que la posició del violinista, tocant per sobre l'espatlla, no es trobava massa adequada per a les dames de l'època barroca. Per a millor il·lustrar aquesta presentació, es van interpretar peces del Livre de Madame la Rochette.

Sense deixar però l'aire cerimonial, que dos dels autors recordats fossin Marin Marais i Antoine Forqueray, coneguts respectivament com l'àngel i el dimoni, hi ajudava força. Aquests malnoms predisposen, sens dubte, a l'espectador per a qualsevol entremaliadura musical. A tall d'exemple en la Giga per llaüt, composada per Jean Gallot, i interpretada per Luca Pianca, el músic va aconseguir transmetre, de forma clara, la sensació de que la música s'anava esvaint. Un matís, molt agradable i que es fa molt difícil d'escoltar en propietat en els enregistraments. En els bisos els dos músics van interpretar la Plainte (plany) composat per Louis Caix d'Hervelois. Una elecció molt apropiada per als que ens planyíem que s'acabés, el que fou una gran cerimònia musical.

Per a més informació consulti l'edició en paper.