El president de Càritas Andorra, Agustí Font, en una roda de premsa del 2011 Foto: TONY LARA

DIRECTOR DE CÀRITAS ANDORRA.

El sostre deu fer poc més de dos metres --si arriba-- i la sala no es veu del tot atapeïda degut a l'ordre que hi posen els voluntaris. No obstant, la cosa es complica quan arriben els repartidors amb un carretó replet de paquets de llet. Abans d'arribar a la saleta han hagut de fer varies maniobres, utilitzar un ascensor i baixar unes escales. Les necessitats de canviar de local es fan evidents. De moment ja els ha arribat una primera proposta. Avui parlem de la situació de Càritas amb el seu president, Agustí Font i amb la responsable del banc d'aliments, Marta Roma.

–¿Quan us vau començar a quedar petits?

–Agustí Font: Vam començar amb el banc dels aliments una mica a l'aventura amb deu famílies, però de seguida vèiem que hi havia unes necessitats d'espai que s'havien de solucionar i el temps ens ha donat la raó. Aquí tenim un gran avantatge, que és que estem a casa i per tan és un espai que a nosaltres no ens costa res, però som conscients que si tinguéssim un local a peu pla seria més fàcil.

–¿De moment heu tingut alguna proposta?

–A. F.: En aquest moment tenim una oferta d'un propietari d'un local a Escaldes. És un local molt maco, però degut a l'accessibilitat no sé si serà possible agafar-lo. Som conscients que hem d'ampliar l'espai però sempre pensant que si en podem pagar cinc no en pagarem sis. El local d'Escaldes és molt cèntric i ens l'han ofert sense pagar res, per tant és una gran cosa. Ara hem de veure que s'hi pugui arribar bé. És a dir que el camió pugui parar al davant i que puguem descarregar bé.

–¿Una vegada els treballadors socials ho han considerat oportú, amb quina freqüència pot acudir una persona al banc dels aliments?

–Marta Roma: Funcionem per setmanes, és un projecte molt variable.

A. F.: –Nosaltres mirem quantes persones són a la família, i els preparem els aliments per tota la setmana. L'aliment fresc no el tenim. Llavors les assistentes els fan uns vals per uns establiments amb qui hi tenim acord i allà els hi donen el que els faci falta.

–¿Hi ha períodes de l'any amb més afluència que d'altres?

–MR: És molt variable, al juliol vam arribar a les 58 persones i durant l'agost baixarà. L'any passat va donar la casualitat que els pics més alts van ser entre el final de la temporada d'hivern i el començament de l'estiu. Aquest any sembla que ha tornat a ser una mica el mateix.

–¿Pel que fa a les donacions, són donants fixes o més aviat puntuals?

–A.F.: Tenim famílies que des del primer moment van entendre molt bé el que era el banc dels aliments i es van posar a disposició del que necessitéssim.

–M.R.: També hi ha diferents empreses que van firmar conveni a l'inici per portar-nos els excedents alimentaris. Després hi ha altres empreses que col·laboren voluntàriament de manera periòdica.

–Segons l'anuari 2011, cada vegada hi ha més joves que acudeixen a aquest servei...

–M.R.: Sí. Són gent que s'han emancipat dels pares, que estan sols i que fins ara els havia sortit tot molt bé fins que s'han trobat sense feina i s'han quedat sense el vincle familiar al darrere. També ens trobem amb persones soles que estan al país, i normalment fa molts anys que hi viuen, tot i no ser de nacionalitat andorrana. En molts casos tenen pocs vincles familiars o socials i actualment per malaltia o per múltiples factors no estan entrant dins de la roda del mercat laboral.

–¿Com ho feu per intentar reincorporar aquests casos al món laboral?

–M.R.: El que fem a partir de les visites és intentar treballar de forma definida amb uns objectius. Fem un pla de treball individual amb les mancances de les famílies i intentem veure quins són els seus punts febles perquè puguin millorar-los. A la vegada els encaminem cap a una orientació laboral: mirem quin és el seu perfil, on es poden moure, on hi ha feina, etc.

–Un 13% de la gent que acudeix a Càritas són andorrans, la resta són majoritàriament espanyols i portuguesos. ¿Els andorrans ho tenen més fàcil?

–A.F.: És evident que els andorrans primer trucaran a l'administració, que segurament té unes ajudes que les deu fer a tothom que ho necessiti, però jo crec que els andorrans tenen una certa prioritat. Tot i així, molts també vénen a Càritas perquè quan tens necessitats vas on creus que et podran servir.

–M.R.: El que també hem observat és que aquest mes de juliol part de les famílies han entrat al mercat laboral, no totes però hem vist una millora en aquest sentit. Estan de forma temporal, però al menys són uns mesos que saben que opten a una feina.

–L'informe també alertava que cada vegada us trobeu amb més casos de «multiproblemàtiques» dins d'una mateixa família. ¿Com es pot fer front a aquesta situació?

–M.R.: Quan passa això hem de provar d'encaminar-ho tot junt. Per molt que solucionis una cosa, si les altres no es resolen farà que finalment hi hagi un desequilibri. En aquests casos fem un treball multidisciplinari. Des de Càritas tenim, per exemple, assessorament jurídic i assessorament psicològic.

–A banda de tots els professionals implicats en el procés, ¿esteu satisfets amb la participació dels voluntaris? ¿O faríeu una crida perquè hi acudís més gent?

–A.F.: Els voluntaris que tenim són gent compromesa, que venen els dies que fa falta i s'ho prenen molt en serio.

–M.R.: Sempre va bé tenir voluntaris, perquè a vegades alguns estan només per una temporada concreta i d'altres que estan més temps, depèn de la disponibilitat de cadascun. Entenem que no és un compromís que tindran per tota la vida.

–¿La crisi ha fet créixer la conscienciació social?

–A.F.: No sé si és a nivell de voluntaris que s'ha de valorar la conscienciació social. Pensem que sí que hi ha hagut un creixement, jo crec que hi ha persones que s'han apropat més a Càritas.

–Una de les vessants més conegudes de l'ONG és la recollida de roba. ¿Com funciona el procés de tria?

–A.F.: A l'entrada de Càritas sempre es poden veure uns quants paquets que són la prova que molta gent ens porta roba. Llavors decidim el que podem posar al rober, on la gent vindrà a buscar la roba. La que no ens serveix la portem en un contenidor que tenim al carrer i ens la venen a buscar altres Càritas o altres institucions. Al finals de l'any a vegades hem arribat a donar 23 o 24 tones de roba.

–¿El procés d'assignació de roba és similar al del banc dels aliments?

–M.R.: Al rober hi ha dues vies: la botiga de segona mà on es compra la roba a un preu simbòlic d'1 a 3 euros, i la via de la gratuïtat que depèn de les treballadores socials.

–A.F.: A la botiga de segona mà hi pot accedir tothom. Jo posaria l'exemple de la temporada d'esquí, quan els sud-americans que vénen a treballar passen a buscar roba. Així compren el seu anorac per tota la temporada a un preu de 5, 6 o 7 euros i tenen un anorac en bon estat.

–Els indicadors de Càritas reflecteixen una part de la situació actual del país. ¿Com ho veieu de cara al futur?

–A.F.: No sé cap on pot anar la situació. Nosaltres pensem i volem que tot vagi a millor, però no sembla que d'avui per demà s'hagin d'arreglar les coses...

Per a més informació consulti l'edició en paper.