Jaume i Oriol Saltor, i entre els dos, Virgina Martínez Foto: EL PERIÒDIC

LA PORTA DELS SOMNIS.

L'any passat ja van desfilar per la plaça Coprínceps, i aquest curs hi tornen, també en format acústic: dues guitarres –els germans Oriol i Jaume Saltor– i una veu, la de Virginia Martínez, que practiquen un pop sense manies ni complexos. La trajectòria d'aquesta banda atípica a qui el boom del nou folk català ha agafat a contrapeu arrenca el 2000 i té el punt d'inflexió el 2004, en castellà i amb Como un indio a la Tierra, que de seguida tindria versió catalana –El meu món– i hit: L'enèsima cançó d'amor. La cantaran aquesta tarda a Escaldes, junt amb una selecció dels altres tres discos publicats fis a la data: Entre nosaltres, Tres i Aire Lliure. N'hi ha un de nou en perspectiva. Sortirà el novembre. Però de moment és secret d'estat.

–Una de directa a la mandíbula: el pop, ¿es cura amb l'edat?

–És que el concepte pop és molt ampli: hi caben des dels Beatles fins a Sting, U2. Bon Jovi... De fet, totes les bandes d'avui toquen alguna tecla pop. I el més curiós de tot és que a casa nostra és un gènere que en certa manera està mal vist.

–Per això tothom diu que fa folk.

–Exactament, quan la realitat és que, per molt que diguin, la majoria té molt de pop, des de Mishima fins als Amics de les Arts i Antònia Font.

–¿I per què mola més el pop-folk que el pop a seques?

–No ho sé. Potser perquè un cert públic i una certa crítica identifica el pop amb la música que sona a les radiofórmules. Com si això fos un pecat. I només passa a Catalunya: als EUA sonar a les grans emissores no és un pecat, tot el contrari.

–Un prejudici, vaja.

–En la meva opinió, sí. Totalment erroni. Perquè el gènere no té res a veure amb la qualitat: hi ha pop radiofònic bo, i pop radiofònic dolent, com hi ha folk no i folk dolent.

–Vivim l'Edat de Plata de la cançó en català. ¿Hi està d'acord?

–És evident que després del rock català la cosa es va anar apagant, i que ara hi ha un ressorgiment gràcies en aquestes bandes de folk i grups de pop com Amelie i Teràpia de shockl que enganxen el públic és jove. Això és molt positiu: com més àmbits colonitzi la música en català, millor per tots.

–A La Porta dels Somnis, ¿aquest boom els arriba un pèl tard?

–Nosaltres estem al mig: generacionalment no formem part de l'última formada, però tampoc som Lax'n'Busto, per entendre'ns. També estilísticament n'estem una mica al marge, però no ens podem queixar perquè ja teníem un públic fet, i aquesta mena de boom al final acaba repercutint en tots els que cantem en català.

–La trajectòria bilingüe de La Porta dels Somnis, ¿per convicció o per motius de mercat?

–El cert és que el projecte va néixer en castellà: el pare de la Virginia és dominicà, i ella les cançons les escrivia en castellà. A més, i per una qüestió de mercat, ja ens anava bé. Vam treure el primer disc, ens van demanar una versió en català de L'enèsima cançó d'amor funcionar molt bé i vam insistir. Fins ara cantàvem en les dues llengües, perquè ens sabia greu pels nostres seguidors de fora de Catalunya, però el pròxim disc es publicarà només en català. En principi, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.