• La Grand Chapelle ens va redescobrir l'obra oblidada de Juan García de Salazar

Els integrants de La Grand Chapelle Foto: EL PERIÒDIC

El dissabte a la nit a la Seu d'Urgell l'oferta cultural convertia un succés del tot impossible segons les lleis físiques, com ara viatjar al passat, en una realitat palpable. Per una banda, als claustres de la Catedral, hi havia la possibilitat de retrocedir fins l'any 1000 de la mà del Retaule de Sant Ermengol. Per l'altra, en la sala Sant Domènec, el grup la Grand Chapelle, ens redescobria l'obra de Juan García de Salazar que s'ha mantingut en l'oblit durant gairebé 300 anys. Un viatge al passat en tota regla, tal com ens suggeria el seu director Andreu Recasens en les seves entrevistes concedides a la premsa del país. En ser el compositor d'origen basc, la tria ens recordava dos dels objectius del FeMAP, la recuperació de música i de compositors que per una raó o altra no es coneixen o s'ha mantingut inèdits i, aquest any, que el país basc n'és el convidat.

El mateix repertori ja havia fet cap a la església de Sant Martí de la Cortinada a Ordino, en el que ha estat la primera incursió andorrana del FeMAP, i a la església parroquial Verge de Ribera de La Pobla de Segur, amb un gran èxit de públic. Uns marcs ideals –recordem que la sala Sant Domènec és una antiga església– que permetien al oient fer mes plausible el viatge, donat que els escenaris on es va gestar aquesta mena de música no devien ser gaire diferents. Els intèrprets, com a bons professionals, van fer gala d'un gran entusiasme. Vull recordar que aquet mot prové del grec i que ve a significar inspirat o posseït pels diví –un terme prou adient donada l'ambientació. Una circumstància a tenir en compte donat que, fins i tot pels professionals, no deu ser gens fàcil actuar tres dies seguits en tres llocs diferents.

En la formació musical hi havia intèrprets de diferents nacionalitats, i entre les butaques també es podia escoltar diverses llengües, com ara l'alemany o el francès. Per altra banda el públic es va mostrar tímid a l'hora d'aplaudir, un fet que en el meu parer va afavorir l'actuació. Estic convençut que en les primeres ocasions en que aquelles obres es van escoltar, donades les característiques de les mateixes i el lloc on es representaven, ningú les devia aplaudir. Aquest ambient recollit, per tant, era idoni per a una certa epifania –que si tornem a fer us de la etimologia significa la comprensió d'alguna cosa de manera sobtada– del tot necessària quan s'escolta un treball musical per primer cop. No cal dir que l'entusiasme –com el que ja posseïa als músics– es va anar apoderant del públic, que va tancar el concert amb una bona ovació.

Pel que fa al que signa aquestes línies, li va permetre constatar com avança amb bon peu aquest festival que ens està oferint un ventall musical molt ampli i variat el qual permet fer un curs accelerat de història de la música. Tot un privilegi, sens dubte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.