• El pintor debuta a Lamà de la Mar amb un tastet del nou gir temàtic: paisatges arrasats que evoquen l'estètica del còmic

El pintor, a Lamà de la Mar amb un dels carbonets de la nova sèrie Foto: ALEX LARA

Ho venia insinuant des de feia dies, per no dir anys, i per fi ha donat el pas. Tímidament, que consti, perquè no és Francisco Sánchez home donat a les vel·leïtats revolucionàries. La seva és la via britànica més que no pas la francesa, que hi farem. Continua explotant el seu territori de caça, aquests paisatges fantàstics farcits de deserts, de muntanyes tallades a cisell –o encara millor, a burí–, d'extemporanis pals de la llum i de fantasmagòriques vies de tren que ni venen d'enlloc ni duen enlloc. I d'aquestes marines què constituïen (fins ara) la seva última dèria iconogràfica, i amb què l'any passat es va plantar a la Biennal de Venècia.

Però tornem al començament: Sánchez ha fet un pas endavant. Un pas lògic, gairebé obligatori: per fi s'ha decidit a dotar les seves teles d'un argument narratiu. Subtil, si es vol, com és marca de la casa; insinuat i suggerit més que mostrat. Però que l'acosten irremeiablemente cap al molt prometedor camp del còmic. Del tebeo, sí. Un tastet en forma de quatre teles de petit format, quatre, que conformen el més interessant –per diferent– de la individual que ahir va inaugurar a la galeria Lamà de la Mar de la capital. Dèiem que Sánchez ha introduït per primera vegada en la seva obra una certa voluntat narrariva: una arqueologia fantàstica –entre De Chirico i el Juan Buscamares de Félix Vega, per trobar-li alguna referència– integrada per restes ciclòpies d'una civilització desapareguda.

Una barreja, en fi, de les pistes de Nazca, 12 monos, Akira, El mundo sin nosotros i La puerta del misterio –oh, el doctor Jiménez del Os, ¿recorden?– amb profusió de fascinants derelictes circulars que bé podrien procedir d'una humanitat desapareguda fa mil·lennis, bé d'una civilització, ehem, extraterrestre. I perdonarà el lector el moment Sàbiens. Tot això, i molt més, promet Sánchez (i ho dóna, ep) en aquesta nova aventura pictòrica. Amb la promesa que el que de moment és només un «experiment» –així ho definia ahir– podria convertir-se en un futur immediat en una incursió amb tots els ets i uts en el món del còmic, amb planxes d'una pàgina dominades per una escena central i completades per vinyetes menors a la part inferior de la tela.

No em diran que no promet. Però això serà més endavant. Mentrestant, Sánchez li posa al mal temps bona tela: en dos anys han tancat cinc de les sis galeries amb què treballava, i ha passat de vendre una vintena de teles per temporada a mitja dotzena escassa. Així que toca sobreviure. I prou que se'n surt: fins al 12 d'agost exposa a la Guildhall Art Gallery de Londres la tela amb què va fer el quart lloc –medalla de xocolata– al concurs Art & Sport que convoca el Comitè Olímpic Internacional. I el novembre participa a la monografia que l'Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona commemora el 50è aniversari de lpremi Ynglada i Guillot, que ell va guanyar el 2000. Com deia Cela, «quien resiste, vence». Ara toca resistir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.