• El tècnic Abraham Férriz analitza el tractament que ha de fer sobre una Cristina Llovera en efervescència

Férriz controla la sortida de Llovera, en una sessió abans dels Jocs Foto: ÀLEX LARA

Albert Llovera fa temps que insistia la seva filla Cristina (Andorra la Vella, 1 d'octubre de 1996), perquè provés la velocitat en atletisme. El passat mes de febrer aquesta adolescent es va posar en mans de l'entrenador Abraham Férriz com molts altres nous valors. «Té una bona base general i molta experiència en competició. Ha fet patinatge, gimnàstica... entrenaments de molta exigència, i per això té la cama que té. No li costa massa concentrar-se, no es posa massa nerviosa... els petits, fins els 12 a 14 anys quantes més coses facin, millor, perquè tot suma. Ella és la prova». El tècnic ara l'ha de mimar de cara als Jocs Olímpics, on debuta demà a la prova dels 100 metres.

La seva millor marca és 12,73s. El rècord d'Andorra de Montse Pujol està en 12,57s –per fer-se una idea, la campeona olímpica a Pequín'08, la jamaicana Shelly-Ann Fraser, va guanyar l'or amb 10,78s. Llovera va aconseguir el bitllet per a Londres perquè de les seves rivals –Sònia Villacampa i Anna Sirvent– ella va ser la que millor temps va assolir.

La seva evolució és una incògnita perquè és una adolescent, i s'ha d'anar en compte: «No ha fet el volum de càrrega que fem des de setembre, i ara falta saber com ho assimilarà el seu cos, i sobretot el coco, quan hagi de fer els pròxims entrenaments de setembre a desembre». De fet, només entrena una vegada al dia: «Doblar, de moment mai», assegura Férriz, que també parla de la possible evolució: «És possible que l'any vinent estigui corrent en 12s pelats, o pot ser que només baixi una dècima. Això no ho sabrem fins d'aquí uns mesos». El tècnic intenta anar de mica en mica, però analitza cada situació: «Tinc més atletes de la seva edat, no els pots tractar de manera militar, i si parles amb ells són molt més receptius i obedients del que es pugui pensar».

TRACTAMENT PARTICULAR / «Si vol fer un esport seriosament», afirma l'home encarregat de mesurar la feina de l'atleta, «suposo que es quedarà en l'atletisme, perquè té marge de dos o tres anys per arribar a l'alt nivell», hi afegeix. Férriz, que sap que un adolescent pot variar el seu rumb ràpidament, creu que el treball de l'andorrana és bo, però no sap on està el límit: «La tècnica de velocitat i la tàctica per les curses ho ha agafat molt ràpid, però és difícil veure el tope... també té la genètica, els seus pares han estat esportistes importants».

¿I com li pot afectar, amb 15 anys, anar a uns Jocs Olímpics? Férriz respon: «Això falta saber. Tot el que ens passa a la vida ens afecta, però crec que ho ha assimilat molt bé. Jo ja li he dit, que un Europeu o un Mundial com ha fet és important, però els inputs més forts els rebrà als Jocs». L'entrenador assumeix que la lluita per la millor marca «amb la seva companya de classe» va fer que tot el dia el seu entorn parlés d'això, «i són coses que poden fer mal».

L'OBJECTIU REAL NO ÉS ARA / L'objectiu no és fer marca a Londres: «L'objectiu real, de futur, és entrar en els 12,50s, que és la mínima per als Mundials juvenils. Si ho aconsegueix sabrà que està entre les 50 millors del món». A Londres, Férriz li demana bàsicament que agafi experiència: «Que miri, que disfruti, que no es marqui una marca a la que no pot arribar, ni tan sols ha de pensar en les diferències que hi haurà. És el que sempre li dic, que gaudeixi dels Jocs, però que no se n'oblidi que hi és gràcies a que som andorrans. L'objectiu real és l'altre. Crec que ella ho està assimilant de manera correcta». Si alguna cosa millor ha de venir, ja vindrà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.