• El control era massa, però encara més el dia que Bill Clinton va visitar la Vila Olímpica

Ososrio posa a les instal·lacions de la piscina dels Serradells. Foto: TONY LARA

Els ulls d'Aitor Osorio transmeten que el seu cap va molt més ràpid del que surt per la seva boca. Parlant dels Jocs Olímpics, les idees bullen en el seu cervell, i llavors recorda frenèticament el que va viure a Atlanta'96, la seva única experiència olímpica, «abrumadora», la cataloga, tot i que, «esportivament», va quedar una mica decebut: «Vaig baixar la meva marca però volia més perquè en els entrenaments em vaig sentir força bé».

Osorio, nedador, va competir en els 200 papallona i a més va tenir l'honor de portar la bandera en la cerimònia inaugural. «La sortida a l'estadi va ser impressionant», rememora, però també bufa com si tingués calor, o com si el sentís ara, o com si de sobte hagués viatjat en el temps a aquella Atlanta en ple estiu: «Hi havia un 90% d'humitat, allò era insuportable, fins i tot aquella nit».

Però Atlanta va destacar per ell pel blindatge a la ciutat, a la Vila Olímpica. «Mai en la meva vida he vist tants policies, crec que érem uns 15.000 esportistes i uns 10.000 policies, entre la guàrdia nacional, la policia militar, els del sheriff, l'FBI..., era exagerat, fins i tot per accedir a la Vila Olímpica». Un dia, de fet, va aparèixer per allà el mateix Bill Clinton, president dels Estats Units i, ja se sap, la persona més protegida del món: «Hi havia una histèria col·lectiva per la seguretat».

Osorio es considera un nedador que va obrir un camí: «Jo era bo, però el Santi Deu ho era més, i l'Hocine Haciane més encara». Ara bé, considera que l'esport no ho és tot: «No s'ha de perdre el punt de vista. Anar a uns Jocs és una passada, una experiència enriquidora, és un objectiu molt bo, encara que no l'únic en aquesta vida». Aquest enginyer que va veure que per la natació baixava el rendiment acadèmic, que de deu entrenaments a la setmana havia de reduir-los a set, que la natació al final li cremava, va donar el relleu a Santi Deu. «Ja no em veia amb corda per competir»·, diu. I no va passar res, perquè haver estat a la fàbrica de Coca-Cola d'Atlanta, haver vist a totes aquelles estrelles, haver viscut uns Jocs, ja era prou per ell.

Per a més informació consulti l'edició en paper.