• En aquesta tessitura es troba l'Orquestra Barroca Catalana, tot recuperant l'obra religiosa dels balaguerins germans Pla
• Dos d'ells, Josep i Joan, bé podrien ser fills del nostre temps

Una part dels components de l'Orquestra Barroca Catalana, dijous. Foto: VIOLETA AMARGANT

El dijous passat fou un dia molt feixuc per la calor. Afortunadament l'ambient dins de la Sala Sant Domènec era agradable. Així, tot i que s'hi veia algun ventall, no vaig veure que a ningú li calgués ventar-se amb el programa, demostració palpable de que la temperatura era acollidora. Per altra banda, el programa que ens esperava complia amb un dels objectius que s'ha proposat el Femap; difondre l'obra de compositors que, per un o altre motiu, romanien en l'oblit.

En aquesta tessitura es troba l'Orquestra Barroca Catalana, tot recuperant l'obra religiosa dels balaguerins germans Pla. Dos d'ells, en Josep i en Joan, bé podrien ser fills del nostre temps, donat que van anar a buscar fortuna lluny de casa, tot guanyant-se la vida sense dependre d'un mecenes –o amo– fix. En canvi, en Manel es va quedar a Madrid, –prou lluny en aquell temps, però aïllat dels corrents musicals europeus– sota l'esguard d'una institució religiosa i d'un rei.

Començava el concert amb una Obertura en Fa, atribuïda –donat que el nom estava entre parèntesis en el programa– a en Manel Pla. Com a oient –tot i que l'orquestra era barroca i ens trobàvem en un festival de música antiga–, la música em feia pensar en un so proper al classicisme. Un sentiment que s'incrementà, mentre escoltava el Stabat Mater, –que curiosament va ser musicat per en Josep, un dels germans viatjats . Aquell agradable so, que acompanyava l'himne religiós, bé podia ser una obra del més pur classicisme. Tot plegat es va convertir en un agradable experiment per a l'oïda. Per altra banda, la gran veu de la soprano, Raquel Andueza, em va fer sentir com si aquella cantant ens estès explicant el text, –i aquí m'agradaria fer un apart, per que el lector rumiï al voltant de la diferència que hi ha entre un mestre que explica la lliçó i un altre que la dóna.

Desprès d'unes seguidilles, basades en l'obra la Lepra de Constantino de Calderón de la Barca i dues obres amb un marcat caire operístic, el programa ens va conduir cap al Salve Regina que, com es prou sabut, és una oració catòlica. I com a tal la va interpretar el baix Pau Bordas, tot deixant-se portar per un tempo més lent i alhora més dogmàtic –lògic en una pregaria. Aquest accelerà el ritme en el segon moviment, els crits dels pecadors (ad te clamamus), i que desprès, quan els creients sospiren, (Ad te suspiramus), es va convertir en un magnífic pizzicato. Va tancar la vetllada un altra composició de caire operístic que ens va permetre constatar com cal agrair que hi hagi gent que s'ha cuidat de que aquesta obra no s'hagi perdut en el oblit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.