• El ciclista, que es va quedar a un lloc del diploma, es va escapar en l'última volta i a 3km va ser agafat

Pérez amb la bandera en la inaguració de Seul. Foto: COA

Diuen alguns periodistes espanyols especialitzats en ciclisme que recorden perfectament com a Seül'88 i a Barcelona'92 hi havien uns ciclistes andorrans que lluitaven contra la resta com si fossin uns superclasse. A la capital coreana hi van ser Emili Pérez i Xavi Pérez, mentre que a Barcelona se'ls hi va afegir Juanjo González. De tots ells, el millor va ser Emili Pérez, que té l'honor d'haver aconseguit el millor resultat olímpic per a un andorrà: 9è en ciclisme en ruta a Seül després d'una cursa de 188km en què es va atrevir a atacar en l'última volta, i només un grup reduït d'11 corredors el va poder agafar a només 3km de la meta.

Aquell or olímpic va ser per a un dels mites del ciclisme europeu, l'alemany de l'Est, Olaf Ludwig. Completaren aquell podi altres dos alemanys, els dos de l'Oest: Bernd Gröne i Christian Henn. L'escola alemanya i les seves armes... Aquests noms no són tan coneguts, però si parlem de qui va ser 5è, per exemple, de segur que somriuen una mica davant d'un altre monstre: Djamolidin Abdoujaparov. Aquell home d'Uzbekistan, amb unes cames tan grosses com el seu cap gran i quadrat, aquell velocista que després es va apuntar set etapes en la Vuelta, una en el Giro, i nou en el Tour amb el seu particular estil suïcida movent la bici exageradament. Doncs en aquell grup d'estrelles hi va acabar ficat l'Emili. El seu germà Xavier va ser 59è arribant en el gruix del pilot principal que va creuar la meta només 10s al darrera.

Amb aquell resultat, Emili Pérez va entrar en la història de l'esport com el millor resultat andorrà obtingut mai en una cita olímpica. 9è, a només una plaça de la 8a, la que donava dret al diploma olímpic, un premi que en tot cas Pérez valorava relativament, perquè del que estava satisfet era del seu treball en aquella cursa en un circuit de 12km, donant voltes fins completar els 188 totals, quan va saltar del grup principal, valent, animat, amb forces, i va mantenir un frenètic duel contra tot durant gairebé 10km, fins que a tres de meta sabia que se'l tiraven a sobre. Era bo, l'Emili Pérez, i tant que a Barcelona'92 estava sempre al davant, en la lluita... fins que una pàjara el va matar en l'última volta. Però aquesta és una altra història.

Per a més informació consulti l'edició en paper.