Fa unes setmanes, en una xerrada a la universitat, analitzàvem els grans temes clàssics de la literatura universal i la seva translació a versions actuals del cinema. Una alumna avantatjada em va dir que aquest exercici a ella no li aportava res perquè, en no conèixer les pel.lícules, no podria establir el paral.lelisme. Li vaig comentar que tenia la sort de no haver viscut moltes de les històries que plantejaven, però a la vegada la desgràcia de no conèixer uns fets que fan possible l'explicació dels grans temes de les persones al llarg dels temps.

La literatura ens ofereix imatges de dones adultes i en canvi el cinema només arriba a les fèmines madures, però amb una experiència encara jove. És la gran diferència. Els personatges cinematogràfics es deixen portar pels seus impulsos; els literaris, per les grans idees. Saber compaginar les dues coses actualment és una feina remarcable. Els humans no saben on estem, possiblement ni el que som, intentem desesperadament definir-nos amb relació a tot el que ens passa.

Si fa uns anys Hiroshima mon amour era una reflexió sobre l'oblit i la memòria històrica, ara podríem prendre aquesta referència per intentar explicar aquesta altra explosió que és la crisi econòmica mundial. La penicil.lina va ser una medicina que es va trobar una mica per casualitat.

En la crisi actual es busquen les solucions, però les causes de l'especulació salvatge estan molt clares. Sabem destruir, però tenim fórmules per construir. La bomba al Japó va originar una reacció mundial, amb una assimilació del pas del present al passat. Si a la pel.lícula de Resnais ens endinsem en el passat, el present i també en el futur, ara amb la crisi tenim els dos primers conceptes com a referència, però parlant de futur no podem dir altra cosa que el sentiment d'una angoixa profunda. ¿Per què? Tenim armes de destrucció, però no pas per construir allò que tots necessitem.

I en la història present no existeixen grans herois mítics, sinó homes i dones corrents --com la protagonista d'Hiroshima-- que són els hereus dels mites d'abans, però en abstracte. La conclusió podria ser en una cosa en la qual tots estem d'acord. Tot està en tot i així recíprocament. Ara la feina rau en diferenciar per construir. Continuo pensant que és una llàstima que el pla de Bolonya sigui tan tècnic i tan poc humanista. Ajuda a fabricar tècniques de supervivència, però no de futur, que es troba en les persones adultes, encara que no siguin clàssiques.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.